Despertador en “off”, xandall, compra feta i agenda de dissabte i diumenge en marxa. El cap de setmana s’ha convertit gairebé en una institució cultural i en objectiu vital. Hi ha qui comença a esperar-lo el dilluns de bon matí. Dimarts ja es parla de “la setmaneta que queda”, dijous s’entra en una mena de pretemporada festiva i divendres a la tarda arriba l’alliberament. La setmana, en realitat, és una espècie de sala d’espera.
No crec que aquesta manera de viure sigui necessàriament frívola, ni que el problema sigui tenir temps lliure, ben al contrari: el descans és una de les grans conquestes socials del nostre temps. Allò que em resulta revelador és una altra cosa: el treball sense propòsit, com una mena d’obligació que cal suportar per poder accedir a la vida de veritat que comença quan tanquem l’ordinador o agafem un avió de baix cost.
Tanmateix, hi ha àmbits on aquesta separació entre vida i feina és difícil d’entendre. Potser la pagesia és l’exemple més clar. La terra no entén de dies de la setmana, i els animals tampoc. No és que la pagesia visqui sense descans —la feina és prou dura per saber que descansar és necessari—, però el ritme de la vida no s’organitza al voltant d’aquest sistema d’evasió periòdica de la realitat.
Fa pocs dies escoltava la responsable de comunicació d’Unió de Pagesos, Laia Angrill, que reflexionava fins a quin punt la societat urbana s’ha desvinculat de la realitat agrària i del territori que el proveeix. Aquesta distància no és només econòmica; és sobretot cultural. Fa més de 20 anys que al Congrés del Món Rural ja que es parlava sobre aquesta escletxa (potser ara, abisme) entre el món urbà i el món rural. Quan la major part de la població ja no té cap relació amb la producció d’allò que menja, allò imprescindible per a la seva subsistència, és fàcil caure en el parany que la vida consisteix bàsicament en el consum d’experiències.
La ironia està servida. És ben fàcil passar tot un dissabte en una ciutat parlant i gaudint de la gastronomia sense pensar ni un segon en qui ha produït el menjar. La conversa pot ser llarguíssima i repassar restaurants i receptes, però el pagès o el ramader només apareix -si ho fa…- com una figura abstracta, una mena de proveïdor invisible.
No em podeu negar la paradoxa: una societat que celebra tant el temps lliure depèn completament de persones que no poden viure segons aquest calendari. Mentre una part del país planifica escapades de cap de setmana, una altra part continua fent allò que permet que el sistema no s’aturi: produir aliments i vetllar pel territori.
Aquesta tensió no és nova. La filòsofa Hannah Arendt advertia ja a mitjans del segle XX que, si el treball es percep només com una càrrega de la qual cal escapar, el resultat pot ser una societat que no sap gaire bé què fer amb la llibertat que busca. En definitiva, una societat de persones treballadores que aspiren, sobretot, a deixar de treballar. El problema, per tant, no és l’oci. El problema és quan l’oci es converteix en l’única part de la vida que sembla tenir sentit.
La pagesia recorda una veritat bastant antiga: hi ha activitats humanes que no es poden reduir a una simple font d’ingressos, són activitats amb propòsit i sentit. Produir aliments, cuidar la terra o mantenir viu un paisatge no són només feines, són activitats que sostenen la vida. La vida de tots i de totes.
