L’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP) 2023 ofereix una anàlisi detallada de la situació sociolingüística de Catalunya, una realitat emmarcada en un context de fort creixement poblacional. Les dades revelen una paradoxa central que defineix el moment actual: tot i que el nombre absolut de coneixedors i usuaris actius del català ha augmentat —amb 267.600 nous coneixedors i 127.000 usuaris actius de 15 anys o més—, aquest increment no ha estat suficient per compensar els efectes de l’impacte demogràfic. En conseqüència, els percentatges globals d’ús del català han experimentat un retrocés. Aquesta realitat obliga a redefinir unes polítiques lingüístiques on la incorporació de nous parlants haurà de ser un dels focus d’intervenció més rellevants.
El proppassat 27 de novembre el Departament de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya ens va proporcionar una anàlisi sumària de les dades territorialitzades de l’EULP 2023. Tres conclusions principals estructuren l’informe: a) el nombre de persones que fan servir el català de manera regular (sol o acompanyat d’altres llengües) és superior al nombre de parlants inicials a tots els territoris, fet que indica una capacitat d’atracció de nous parlants; b) les dades reflecteixen una notable diversitat de situacions sociolingüístiques, cosa que qüestiona la idea d’una Catalunya homogènia i evidencia la coexistència de realitats molt diferents; i c) aquestes dinàmiques subratllen la necessitat de reforçar les polítiques d’acollida lingüística i reclamen un esforç decidit envers la incorporació de nous usuaris a la llengua.
Efectivament, Catalunya no és un bloc lingüístic homogeni. Cada territori presenta unes dinàmiques socials i demogràfiques pròpies, que defineixen el seu perfil. Una comprensió detallada d’aquestes dinàmiques locals és, per tant, un requisit indispensable per a l’elaboració de polítiques lingüístiques eficients i adaptades. Així, a partir de les dades, es poden identificar quatre grans grups territorials.
El primer grup, format per les Terres de l’Ebre, les Comarques Centrals i l’Alt Pirineu, constitueix el nucli que acredita una presència més sòlida del català. Demogràficament, són els territoris amb un major percentatge de població nascuda a Catalunya (al voltant del 68%) i una proporció de nascuts a l’estranger propera al 20%. El català, com a llengua inicial, mostra una posició clarament majoritària.
La dinàmica clau d’aquests territoris gira al voltant de la notable capacitat d’integració lingüística que mostren. Es tracta, doncs, de zones on la pressió social i la norma d’ús afavoreixen el català, unes característiques que contribueixen a convertir parlants inicials d’altres llengües en usuaris habituals de la llengua catalana. El salt del 57,7% de llengua inicial al 66,8% de llengua habitual a les Terres de l’Ebre, o del 48,0% al 59,6% a les Comarques Centrals, demostra una sòlida capacitat d’integració lingüística i converteix aquests territoris en veritables bastions de la llengua.
El segon grup, format per les Comarques Gironines i Ponent, manté un ús del català per damunt de la mitjana catalana. La seua singularitat l’hem de cercar en el pes rellevant que hi tenen llengües altres que el català i el castellà. L’alt percentatge de persones nascudes a l’estranger, superior al 25%, explica aquesta presència destacada d’altres llengües.
La personalitat lingüística d’aquestes zones es defineix per un model d’integració multilingüe. L’elevat percentatge de parlants inicials d’altres llengües (17,3% i 20,1%) exigeix, doncs, polítiques que no només gestionen la relació entre les dues llengües oficials, sinó que aborden activament la incorporació d’una diversitat lingüística creixent.
El tercer grup, que inclou el Camp de Tarragona i el Penedès, presenta un perfil on el castellà té un pes superior al del català com a llengua inicial. Així i tot, l’ús del català supera la mitjana de Catalunya. Demogràficament, la proporció de nascuts a la resta de l’Estat és lleugerament superior a la mitjana catalana.
En aquests territoris, el castellà parteix d’una posició de llengua inicial majoritària (48,8% al Penedès i 42,5% al Camp de Tarragona) en relació amb el català (31,3% i 35,1%, respectivament). No obstant això, la dinàmica clau que defineix el grup és l’ús combinat d’ambdues llengües: el percentatge de persones que declaren «català i castellà» com a llengües habituals se situa entre el 10% i el 12%, una xifra superior a la mitjana catalana. Aquesta realitat, connectada a un perfil demogràfic amb més presència de ciutadans nascuts a la resta d’Espanya, representa el paradigma del bilingüisme actiu, on l’acomodació lingüística mútua és una pràctica social estesa.
El darrer grup, l’Àmbit Metropolità de Barcelona, és el territori més poblat i demogràficament més divers. Globalment, els indicadors d’ús del català (llengua inicial: 22,3%; llengua habitual: 24,7%) se situen per sota de la mitjana catalana. Pel seu pes demogràfic i l’extraordinària complexitat que acull, esdevé un espai d’atenció preeminent en el procés de revitalització lingüística de la llengua catalana. Sociolingüísticament s’hi podria apuntar l’existència de tres subespais: a) el primer inclouria Maresme, Vallès Oriental i Barcelona ciutat, àrees que mostren percentatges d’ús del català superiors a la mitjana del conjunt de l’Àmbit Metropolità (el Maresme, fins i tot, supera la mitjana de Catalunya); b) el segon el formarien Vallès Occidental i Baix Llobregat Nord, zones amb dinàmiques més semblants a la mitjana global de l’Àmbit Metropolità; i c) finalment, Hospitalet de Llobregat, Barcelonès Nord i Baix Llobregat Sud constituirien el bloc territorial on l’ús del català és significativament més baix que a la resta de l’Àmbit Metropolità.
Aquesta anàlisi estàtica dels territoris revela la complexitat del mapa sociolingüístic català. Ara bé, una interpretació més completa requereix examinar com han evolucionat aquestes realitats en els darrers anys. Ho veurem en el proper article.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística catalana de la URV
Membre numerari de la Secció Filològica de l’IEC
