Fa una setmana el Congrés dels Diputats rebutjà el sostre de despesa proposat pel govern Sánchez per 2026. La vicepresidenta Montero argumentava que aquest rebuig impediria a la Generalitat de Catalunya endeutar-se en 971 milions € addicionals (1000M€, en rodó), posició re-afermada pel diputat Rufian, principal avalador de la coalició de govern a Espanya, amb l’argument que això faria mal a Catalunya. I és cert que poder endeutar-se en 1000 M€ addicionals permetria fer algunes coses més al govern català. Però, també ho és que el recurs al deute públic s’ha esgotat; el dèficit de les pensions estira massa, cap reforma ho resoldrà a curt termini, i la cosa ja no dona massa més de sí.
Convé mirar a França per entendre què està passant. El model francès ha inspirat les elits espanyoles per l’organització institucional i del poder. També ha estat el model cultural per les elits catalanes. Lo que passa allí acaba aterrant aquí. I França és al final d’una escapada. El sistema política francès està en punt d’ebullició. Des de l’estiu de 2024 ha tingut cinc governs i quatre primers ministres (Attal, Badinter, Bayrou, i Lecornu). El primer govern Lecornu fou presentat el 5 d’octubre de 2025, però renuncià a l’endemà. Ara hi ha el govern Lecornu II. Cinc governs en un any i mig. I, entre els molts problemes estructural que França ha d’afrontar, el del dèficit i deute públic n’és un de principal, i alhora catalitzador de la paràlisi.
Els darrers governs francesos han fracassat per la impossibilitat d’aprovar uns pressupostos que comencin a endreçar els comptes públics, bulímics de fa temps. Aquest any França tindrà una despesa pública del 57% del PIB, acabarà amb un dèficit públic del 5,5%, i un deute de 116% del PIB (a la UE només superat per Grècia i Itàlia, i seguit per Bèlgica i Espanya). França té molt difícil solucionar l’equilibri via augment d’impostos, doncs els govern ja recapta quasi la meitat del PIB. De fet, a la UE només els supera -per molt poc- Dinamarca, que tanmateix té ara superàvit fiscal i està usant el ingressos per reduir el deute, enlloc d’augmentar-lo. I, és clar, les retallades tenen pocs companys de viatge. El sistema pressupostari francès és al final de l’escapada.
La situació aquí no és igual de greu. Encara. Però s’hi atansa. En un moment alt del cicle econòmic continua creixent el dèficit públic, i el deute no es redueix -tret l’efecte nominal de la inflació-. Però, les necessitats que imposa el dèficit del sistema de pensions continuaran creixent, el que ja dificulta posar més recursos a serveis públics sotmesos a gran tensió, com els de sanitat i ensenyament, encara més per l’intens augment de població. Quan el sistema econòmic tingui un constipat, que passarà més d’hora que tard, la pendent avall dels comptes públics pot ser molt accelerada. I els dany social també.
Pot ser haurien de meditar-ho ara els responsables governamentals i els seus suports, enlloc de sublimar el recurs a l’endeutament. Perquè també aquí arribarem al final de l’escapada.
Germà Bel
Catedràtic d’Economia de la UB
