El govern espanyol ha anunciat la seva intenció de prohibir l’accés a plataformes digitals als menors de 16 anys. La mesura, presentada com una resposta a l’augment de problemes de salut mental, addiccions digitals i exposició a continguts inadequats, parteix d’una preocupació legítima i compartida per moltes famílies i professionals de l’educació. Ningú no pot negar que l’ecosistema digital actual no està pensat per protegir els menors, sinó per captar la seva atenció el màxim de temps possible. En aquest sentit, la iniciativa té bones intencions i respon a una demanda social creixent.
Ara bé, una cosa és el diagnòstic i una altra molt diferent la solució proposada. Pretendre restringir l’accés a plataformes digitals a menors de 16 anys és, en la pràctica, com intentar posar tanques al mig del camp. El món digital no té fronteres clares, ni portes d’entrada fàcilment controlables. La majoria de plataformes ja estableixen límits d’edat, normalment als 13 anys, però aquests mecanismes es basen gairebé sempre en una simple declaració de l’usuari. Un clic, una data de naixement inventada, i la barrera desapareix.
Per fer efectiva una prohibició com la que s’anuncia, caldria implementar sistemes de verificació d’edat molt més estrictes. Això obre un altre debat igualment delicat: el de la privacitat i la protecció de dades. Com es verificarà l’edat? Mitjançant documents oficials? Sistemes biomètrics? Intermediaris digitals? Totes aquestes opcions comporten riscos evidents i costos tècnics elevats, tant per a les empreses com per a les administracions públiques. A més, exigir identificació per accedir a serveis digitals pot normalitzar una vigilància que, a la llarga, afecta tots els usuaris, no només els menors.
També cal tenir en compte la capacitat real de l’Estat per fer complir aquesta norma a plataformes globals, moltes de les quals operen fora del seu àmbit jurídic directe. Què passarà amb serveis allotjats en altres països? Amb aplicacions noves que apareixen constantment? Amb canals informals, comunitats tancades o plataformes descentralitzades? L’experiència ens diu que la tecnologia sempre va un pas per davant de la regulació, i que les prohibicions absolutes solen generar vies alternatives, no solucions duradores.
Tot això no vol dir que no s’hagi de fer res. Al contrari. Probablement el camí passa més per l’educació digital, l’acompanyament familiar, la responsabilitat de les plataformes i el disseny d’entorns més segurs per defecte. Regular és necessari, però regular bé vol dir entendre les limitacions tècniques i socials del que es proposa.
Prohibir l’accés pot semblar una resposta clara i contundent, però si no es pot aplicar de manera efectiva, corre el risc de quedar-se en un gest simbòlic. I mentre discutim com aixequem tanques al camp, el que realment necessiten els menors és aprendre a moure’s-hi amb criteri, eines i protecció real.
Aquí els pares tenim un paper clau, mentre estem a casa tenim capacitat de gestionar la connexió a internet i l’ús dels dipositius, i hi ha eines de control de continguts i de temps de connexions que ajuden a aquesta educació digital tant necessària per als nostres fills.
