La rabosa travessa silenciosa la carretera, una vintena de passos més amunt. Es gira un instant per mirar-me amb displicència i segueix endavant, cap als matolls. Quan arribo a la seua alçada, veig que m’ha esperat. La saludo mentalment: sap que soc un animal inofensiu, que, inexplicablement, després de mil·lennis de perseguir la seua estirp, fa unes quantes dècades que els humans ens mostrem més aviat indiferents a la seua presència.
Me la miro fascinat. És l’hora foscant al lloc on s’acaben els carrers i les cases. Ella ha sopat abundosament entre els cubells de la brossa orgànica que li deixem amablement al seu abast els dimecres, divendres i diumenges. Està ben alimentada: res a veure amb les raboses esquifides que fins ara havia vist. Té una mirada magnètica que emergeix d’una cara rodona, malgrat el seu musell allargat, i una cua ufanosa que s’alça orgullosa com un estendard.
Probablement és l’animal que més literatura ha produït, per les virtuts que hom li atribueix: la prudència, la intel·ligència i l’astúcia, encara que també té greus defectes que l’han fet l’enemiga irreconciliable dels pagesos: la voracitat i la crueltat. Josep Carner li dedica un poema del seu Bestiari que constitueix un retrat realista de l’animal: “Eixim de nit sense fressa,/ talment que ningú no ens sent,/ tenim una llarga cua/ i un morrot ben amatent”, escriu el príncep dels poetes. I, més avall, explica les raons d’una antipatia antiga com el temps: “Glotonies ens obliguen/ a deixar, per tots costats,/ nius desfets d’una grapada, / galliners ben ensagnats”.
Com tantes coses importants, la literatura de la rabosa arrenca amb un grec, Isop, al segle VII aC., dos segles abans de la gran filosofia. Les seues faules són conegudes per gairebé tothom de gairebé tot arreu: la de la rabosa i el raïm , la de la rabosa i el corb, la rabosa amb la cigonya, o amb el lleó vell. Més de dos mil anys després, La Fontaine, Perrault i Samaniego adaptarien aquestes faules moralitzadores als seus temps il·lustrats.
A la Ribera i el Priorat hi ha un conte gairebé oblidat, el de la raboseta i el llopet que van a festa major al Lloar. Com és previsible, la raboseta no para de fer malifetes que atribueix al llop, la darrera de les quals és menjar-se una gerra de mel i muntar-ne el melic al company. Mentre fan la migdiada estirats de panxa al sol, la rabosa acusa el llop de ser l’autor del furt, com ho demostra que el melic li regalima, i els lloarencs descarreguen sobre el pobre animal tota la seua ira en una esbatussada.
La rabosa es diu així a Ponent, al sud del Principat i al País Valencià. Cap al nord i a Ses Illes és la guineu o la guilla. Són mots d’arrel germànica, derivats, respectivament -diu Joan Corominas- de Winidhild, la muller de Guifré el Pilós, i de Wisila, la muller de Guifré I, comte de la Cerdanya. Es tracta d’un mecanisme semàntic per desactivar el poder màgic que la superstició atorgava a un animal tan perillós per a l’economia pagesa.
Ho remarcava Carner amb els “galliners ben ensagnats”: que no és una bona idea confiar la vigilància de les gallines a les raboses. Caldria que ho recordessin els desgraciats que volen donar encara més poder als qui han manat sempre, els qui eliminaran els impostos dels rics, tancaran els serveis públics i s’enriquiran encara més amb la privatització dels hospitals, les escoles, les residències i els serveis en general. Cal fer-ne memòria sobretot en aquests dies del cinquantè aniversari de la mort de Franco, el criminal que va provocar la carnisseria de la guerra i la fam, la repressió, la mort i l’exili de la llarga postguerra.
Una pel·lícula espanyola estrenada de fa poc rema, sorprenentment, contra els corrents franquistes imperants als mitjans i als carrers del país veí: La cena, de Gómez Pereira, amb un extraordinari Alberto San Juan i un Mario Casas correcte. Explica, amb tota la mala baba requerida, el sopar de la victòria que Franco ofereix als seus generals, els fidels companys d’armes que, més que com a Caudillo, el coneixen com a Paca la Culona. Potser sigui l’explicació del seu caràcter fred i venjatiu, el fet que, al capdavall, era un homenet esguerrat i acomplexat.
Ho recordava el poema de Gerard Vergés: “Éreu grassó i baixet i poc gentil/ i amb un de sol posat a l’engonal;/ però tan ben posat, mon General,/ que l’espant repetiríeu de l’any mil”.
