La retenció i atracció de talent, i per tant, el creixement demogràfic qualificat constitueix un dels principals objectius estratègics de l’Ebre. Es parla molt de creixement econòmic, de creixement de l’ocupació, d’inversions. Però, veritablement, el futur d’un territori ve marcat pels seus habitants, les seves característiques, la seva empenta i la seva iniciativa. Submergits en el pessimisme després de la reducció d’efectius experimentada entre 2009 i 2018, la covid, i la fase post-pandèmica, han vingut a obrir noves finestres d’oportunitat per territoris com l’Ebre, se suposa que revaloritzats davant les noves preferències per lo rural “adequat”. I quan dic “adequat” em refereixo a territoris ben connectats i amb suficient provisió de serveis personals i col·lectius. L’oportunitat de teletreballar, els nous perfils ocupacionals a distància, la qualitat de vida que s’ofereix en aquests entorns semblen haver capgirat la tendència depressiva. És cert, més enllà dels missatges ben intencionats? Com sempre, una mica de dades.
Si ens fixem en l’indicador d’estimacions de població, que ens proporciona l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat a partir d’ara), les Terres de l’Ebre van assolir el màxim d’efectius al primer semestre del 2009, amb 189.457 habitants, però que van disminuir fins als 177.812 al primer semestre del 2018, un 6.1% menys en 9 anys (fonamentalment pel retorn o sortida de població estrangera, que és el gran component que explica la dinàmica recent arreu). La pandèmia irromp al març del 2020, i situà les xifres de població (al primer semestre d’aquell any) en 179.465 persones. Que ha passat des de llavors? Doncs que la població a les Terres de l’Ebre ha, efectivament, pujat fins als 187.437 habitants al primer semestre del 2024, o el que és el mateix, un 4.4% més en els darrers 4 anys. Contextualitzat, aquest seria un creixement que només hauria estat superat pel Penedès (6.5%) i per l’Alt Pirineu i l’Aran (5.3%). D’altra banda, un altra tret rellevant és que l’augment darrer s’hauria concentrat en els intervals d’edat d’entre 15 i 29 (3.247 persones més) i entre 45-69 i, per tant, bàsicament segments de població potencialment actius.
Un altra característica distintiva, però, és que el creixement demogràfic postpandèmic s’hauria concentrat en les comarques costaneres, que ja són les de més densitat poblacional. Així, al Baix Ebre, la població als darrers quatre anys hauria augmentat un significat 5.7% (4.453 més) i un rellevant 4.6% al Montsià (3.147 més). En canvi, a la Ribera d’Ebre l’augment ha estat d’un lleu 1.2% i d’un 0.8% a la Terra Alta. Per tant, és cert que hi ha hagut un nou impuls però aquest no ha anat a parar sobretot a les zones amb major problemàtica territorial sinó a les comarques més denses i millor connectades. Per tant, la “satisfacció” no és plena: creix la població, ho fa en intervals de població potencialment activa però seguim sense impulsar la demografia al Nord, que és, pot ser, la que més ho necessitaria. Aquí tenim un dels grans reptes, no ja de les Terres de l’Ebre, sinó del país. Com fem per dinamitzar poblacionalment aquestes dues comarques (i altres “similars”) i evitar, així, un país territorialment desequilibrat. Com hem vist, els nous aires de la post-pandèmia no són suficients. Pensi el lector, a sobre, en la situació en la que es pot trobar la Ribera d’Ebre, sense la vàlvula de seguretat de la indústria energètica.
I en quan al futur, que ens diuen les dades? L’idescat, en la seva recent actualització de les projeccions de població pel 2049, ens diu que, en l’escenari alt, les Terres de l’Ebre podrien assolir els 235.000 habitants, els 213.000 en el mitjà o els 194.000 l’escenari baix. Per tant, una gran dispersió. És l’hora de la política en majúscules a Catalunya.
Juan Antonio Duro
Catedràtic Economia
URV
