Sóc professor de secundària i dono classes tant a ESO com a Batxillerat. A l’ESO he de lidiar amb 3 o quatre nivells per aula amb un alumnat heterogeni que va des de l’alumne amb una escolarització 100% del país a l’alumne que va arribar l’estiu passat en pastera des de Mali passant pels hiperactius, autistes, dislèxics i d’altre alumnat amb tota mena de trastorns d’aprenentatge.
Davant tanta diversitat és natural que l’ESO, en tant que es tracta d’un ensenyament obligatori, faci malabarismes per atendre totes les tipologies d’alumnat, cosa que inevitablement comporta una devallada en el nivell i exigència generals. Per contra, a Batxillerat desapareixen totes les atencions perquè s’entén que l’alumnat que opta per fer-lo ha desestimat totes les altres vies d’aprenentatge disponibles.
I què passa? Pos que molts despistats veuen el batxillerat com una extensió de l’ESO i la clatellada que s’emporten és majúscula. Llavors venen i et diuen: “Com és que enguany no aprovo si l’any passat a 4 ESO tenia una mitjana de 7?” Molt fàcil, perquè portes quatre anys pensant-te que repassant una miqueta el dia abans n’hi havia prou i ara acabes de descobrir que els camins difícils no són per als bons sinó per als millors i que, per a ser dels millors, no n’hi ha prou amb capacitat, també cal esforç i sacrifici.