Una paret translúcida inamovible. Una gota de suor freda recorrent els congosts de la pell. Una angoixa palpitant que projecta l’escenari menys ideal. Familiar? Sentir por forma part de la nostra programació. La por a allò que no entenem, que ens suposa un perill per a la supervivència; més sovint emprada com a brúixola del risc assumible, sacrificant l’excitació inherent als reptes. En el context actual, i ignorant a aquells per als que per desgràcia la por és i serà essencial – la pau i abundància són encara molt enllà de l’horitzó – jo em pregunto, a què li té por l’humà modern?
El temps passaria sense trobar resposta clara. Sent un simple mico evolucionat, penso en el canvi. A mi canviar m’esfereïa. És la representació de negar la veritat feta pròpia. Ens emmascarem pensant “no puc fer-ho millor”, “soc així”, “jo no en tinc la culpa”; probablement per por a connectar amb la nostra consciència. “Llestos” com som, decidim ignorar la veu interna que ens guiaria per un camí abrupte, i llisquem cap a la vagància de la voluntat amb els braços oberts. Tenim por a afrontar una nova situació? Tenim por a renunciar a una identitat que falseja la nostra essència? Petit truc mental: lo que va ser, va ser, i el que serà, serà.
Hem d’abraçar la por, no superar-la, però gestionar-la
Sembla mentida que la font de joia – els sentiments – també siguin els botxins de l’ànima. En presència dels altres, podem sentir orgull, però ens arrisquem a sentir vergonya. La vergonya ens mata. Por a no complir expectatives familiars, laborals o afectives. Ens encadenem al terra i immòbils, ens repetim dintre el cap, “no soc suficient”. Si els impostors tenen un síndrome, això deu ser lo més semblant. El trencament d’aquestes cadenes no és impossible, però esdevé complicat al descobrir-les, no en els ulls dels que pensàvem les subjectaven, sinó en les mans del propi esclau.
Si traço un fil conductor per aquesta narrativa, la conclusió es dibuixa més nítidament. Els humans – moderns i antics – tenim por a no tenir el control. Canviant el paradigma, però mantenint l’essència de la por, establim aquesta juxtaposició amb els avantpassats. Significa això, que per molt evolucionar, no ens podrem alliberar mai de la por? Afortunadament, no. Hem de témer. Hem d’abraçar la por, no superar-la, però gestionar-la.
Allò que podem ser i allò que som, es troba separat per preguntes que ens espanten. Sovint tant que evitem formular-les. Preneu-vos el vostre temps, prepareu-vos amb força i voluntat, perquè tot i que siguin passos petits, si són en la bona direcció, ens ajudaran a conviure amb la por. La por al canvi, a la vergonya, i fins i tot, a nosaltres.