Avui escric una mica indignada, reflexionant sobre el centralisme que es viu a Catalunya i com es deixen de costat especialment les Terres de l’Ebre i la zona de l’interior.
Cansa que només se li doni veu i es posi el focus a Barcelona i al nord del país. Cansa que no se li doni la importància necessària al territori interior i al sud. I parlant en propietat, parlant de casa meva, cansa que el Delta i els Ports només interessin quan hi ha eleccions per a rascar vots el partit polític del moment.
Terres de l’Ebre existim tot l’any, tenim muntanya, tenim platja, tenim camp, tenim cases, tenim animals, tenim naturalesa, i tot això s’ha de cuidar tot l’any, no només quan interessa.
Aquest dilluns passat, 7 de juliol, una part de la nostra terra cremava i a tots se’ns trencava el cor. No només pel foc, com és obvi, sinó per veure que a la resta de Catalunya importem ben poc.
No s’ha cremat un tros de terra, s’ha cremat part dels Ports, s’ha cremat la nostra naturalesa, i camps que pertanyen a pagesos, a famílies. I quina sorpresa quan aquella nit les úniques fonts d’informació que teníem eren les nostres televisions locals, un creador de contingut del terreny a través d’Instagram i un streamer que traslladava la informació que li donava la gent del poble en directe a través de la plataforma Twitch.
Fins al dia següent al matí, quan els bombers ja feia hores i hores que lluitaven contra les flames no es van activar els mitjans oficials, donant una petita píndola d’informació a la resta de Catalunya, que no eren conscients de la catàstrofe que estàvem vivint.
El poble necessitava informació, el vent bufava fort i les flames es feien cada cop més grans, l’angoixa augmentava a les cases, on ningú podia dormir pensant en lo que estaven vivint.
No rebre informació oficial fins passades tantes hores va ser dur, ho necessitàvem i van arribar tard. Això ens feia veure un cop més que no ens saben donar el nostre lloc i que no ens valoren com a riquesa del país, ni a nivell territori ni a nivell humà.
El que ha passat recentment és només un exemple de com ens sentim en moltes ocasions: invisibles i prescindibles. Volem que això canviï i el primer pas és obrir els ulls i lluitar com ja ho estem fent, per guanyar-nos el nostre lloc i fer-nos veure com ens mereixem.
A tot això, gràcies als mitjans locals, als creadors de contingut que s’han involucrat i a la gent del poble, per donar la visibilitat que necessitàvem en moments d’angoixa.
I vull apuntar, per últim, que si volem una Catalunya unida hem d’anar tots agafats de la mà, perquè units es poden aconseguir moltes coses i ara mateix els ebrencs només ens agafem la mà entre nosaltres.
