Els progressos socioeconòmics de Catalunya passen, entre altres factors, per un desenvolupament territorialment equilibrat. La sostenibilitat del país, requereix, així, que siguem capaços que tots els territoris, amb les limitacions físiques que tinguin, aportin activitat al conjunt, en relació al seu potencial. Existeix sempre una força “natural” a que l’activitat i la població es concentrin en pocs llocs a costa de que la resta d’espais siguin quasi un erm. Però, allà on la força invisible del mercat no pot arribar és la intervenció pública la que ha d’actuar. I, en aquest sentit, com li ha anat a Catalunya? Podem ser optimistes? Doncs no gaire, la veritat. Una mica de dades, intentant no avorrir. A nivell comarcal, i si prenem les dades de PIB per càpita des de 2015, es pot veure un empitjorament. Si al 2015 el coeficient de variació aplicat al desequilibri comarcal al país era de 0.22, al 2022 (darrera dada disponible) havia crescut fins al 2025. El lector ha d’entendre que a més valor més desequilibri. L’any de la pandèmia, això sí, va recular excepcionalment a 0.20, però ha tornat a créixer des de llavors, al mateix temps que el redreçament general. Per tant, Catalunya en global no ha millorat el seu desequilibri territorial (mesurat en PIBs per càpita).
I, en aquest context, com li ha anat a les Terres de l’Ebre en el seu conjunt? Han millorat? Doncs, hem de dir que sí, contràriament amb el succeït amb d’altres territoris. Si al 2015, el seu PIB per càpita significava el 79% de la mitjana catalana al 2022 havia pujat fins al 83%, havent guanyat pes des de la pandèmia. De fet, la darrera dada de Renda Familiar Bruta Disponible per càpita (i que és del 2021) il·lustra també el creixement. Si al 2015 la renda de l’Ebre equivalia al 74% de la mitjana catalana al 2021 era el 79%, amb millores clares, per exemple, al Baix Ebre, al Montsià, i també a la Terra Alta. Aquest progrés, no obstant, no pot amagar la insatisfacció pel fet que encara som lluny de la renda global.
És una qüestió de tots. És una qüestió de creure-s’ho. Jo m’ho crec
De fet, al final no hi ha millor indicador per un territori en risc de davallada demogràfica, com és el nostre, que observar l’evolució de la població. En aquest sentit, i després d’assolir un màxim de 189.500 habitants al segon semestre de 2009, el territori va iniciar una trajectòria de baixada que el va dur al segon semestre del 2018 a tenir 177.800 efectius. La “bona” noticia és, novament, el creixement d’ençà, fins a situar el número al primer semestre del 2023 en 185.100, una recuperació en línia amb el dit anteriorment (encara que subsisteixen els problemes d’augment a Terra Alta). Encara queda molt per fer. Però és innegable que s’han fet passos. Cal que els propers anys siguin els de l’empenta definitiva. És una qüestió de tots. És una qüestió de creure-s’ho. Jo m’ho crec.