Si este 2025 tenim llicència per commemorar moments significatius, però relativament èpics, com el 50è aniversari de la mort de Franco, jo vull celebrar també que fa 40 anys vaig viure una experiència mística a l’entrar per primera vegada al ball de la Tia Paca, la sessió de discoteca que programaven al cine Califòrnia de Sant Jaume al finalitzar la projecció doble dels diumenges a la tarda.
Després d’una tanda de castanyes a càrrec de Bud Spencer i una altra de calentors amb els “destapes” de Nadiuska, venia el moment de donar-ho tot a la pista ubicada en el generós espai que quedava entre la primera fila de butaques i l’escenari.
L’ama del negoci familiar era, òbviament, la tia Paca, una velleta xicoteta i encorbada, però amb molt caràcter, que sempre vestia de negre. Lluïa ulleres i un cabell blanc permanentment amb permanent, com Sophia de Las Chicas de Oro, però més benparlada i sense lligams amb la màfia.
Amb l’habilitat d’un guaita nocturn de presons, apuntava amb la llanterna desvetllant les intimitats protegides per la foscor
A l’hora del cine, esta dona emprenedora -que havia començat venent ous a la postguerra i es va convertir en tota una empresària del sector de l’oci- feia d’acomodadora. Caminava poc a poc i s’entretenia parlant amb els espectadors fins al punt que paties que no aparegués el “The End” abans d’arribar al seient. I, en el moment del ball, es dedicava a vigilar als joves asseguts o estirats entre les butaques que feien la funció de reservat de la discoteca camaleònica. Amb l’habilitat d’un guaita nocturn de presons, apuntava amb la llanterna desvetllant les intimitats protegides per la foscor, des de fumadors de porros fins a parelles fotent-se mà. El sexe amateur era la seva debilitat: sempre acabava aproximant-se als amants i preguntant-los qui eren, quants anys tenien, si els pares sabien que estaven allí festejant… I la libido s’esfumava més ràpid que el cavall d’El Zorro a la pel·lícula que havien projectat a la pantalla feia unes hores.
Mentrestant, a la pista sonaven els èxits del moment i també els dels vint anys anteriors. I ho feien amb un eclecticisme digne d’estudi, barrejant sense massa criteri tots els estils musicals, passant d’AC/DC a Miguel Bosé o de Madonna a Lone Star sense que a ningú li agafés un cobriment de cor.
La fascinació per les pel·lícules musicals de l’època provocava l’actuació estel·lar d’espontanis que obrien el ball emulant a Tony Manero o a la protagonista de Flashdance. A mitja sessió, quan posaven els “lentos”, apareixien les parelles provinents de les tenebres i els espavilats que buscaven rotllo entre les noies assegudes a primera fila. I, només si el DJ punxava rock, els més durs i grenyuts del local despenjaven els seus colzes de la barra per envair la pista amb el seu conjunt de texans Marlboro i jaqueta Federal, i practicar l’air guitar amb el cubata a una mà i el cigarro a l’altra, en un exercici de malabarisme que hagués deixat flipat al jurat de Got Talent.
El cine va haver de tancar perquè l’eclosió dels videoclubs va provocar la progressiva desaparició de públic a la sala
Desgraciadament, el cine va haver de tancar l’any 1987 perquè l’eclosió dels videoclubs va provocar la progressiva desaparició de públic a la sala. La justícia poètica va fer que, uns anys més tard, fossin les botigues de lloguer de pel·lícules les que van ser desterrades per la propagació de les plataformes digitals de TV on pots veure films a la carta quan vulguis, com fan els nets de la tia Paca que viuen actualment als pisos construïts dins les parets de l’edifici que havia albergat el Califòrnia.
Diuen que, si pares prou atenció, encara pots escoltar els discs que quatre dècades després segueixen girant en algun lloc de l’imaginari col·lectiu que va compartir l’experiència d’aquell mític cine-disco. I, si no, sempre pots recordar-ho aquí: https://open.spotify.com/playlist/6akPZzUsJNgOhtEnNrx6A7?si=XTwIIn9-Q6e7vXa3RlIY6w&pi=msdY9wNkQZGnz
Víctor Porres
Periodista