Han passat més de cent anys des dels crims de Ca Margalef, però la magnitud del cas va fer que es quedes a la memòria de moltes persones sent un cas que ha sigut explicat de generacions en generacions. Actualment, el que encara persisteix del cas és l’escenari del crim, la casa Pairal, al centre del poble de Ginestar, convertida en una casa de lloguer turístic.
Al gener de 1880, Ginestar era un municipi agrícola tranquil, situat a la comarca de la Ribera d’Ebre. En aquells anys, al poble hi vivien majoritàriament famílies que subsistien de la terra i de les seves collites. Al centre del poble s’hi troba la casa de Ca Margalef, una de les edificacions més importants del poble, situada al Pla del Pou, número 6.
Construïda a finals del segle XVIII, és una edificació d’estil barroc, caracteritzada per la seva volumetria asimètrica i la posició singular del seva entrada. Una entrada que és el resultat d’una forçada ubicació, amb una planta irregular i distribuida en quatre nivells. Juntament amb Cal Ferrer i el desaparegut casalici de Ca la Borrona el Pla del Pou, Ca Margalef conforma un espai urbà triangular amb el carrer de Sant Isidre com a eix de composició.
Segons els documents de l’època, aquesta casa senyorial, ara d’ús vacacional per turistes, és l’escenari d’un crim extremadament violent que va impactar, no només sobre els veins i veines de la població, sinó sobre la societat d’aquell moment. Un succés que va marcar un abans i un després en la història d’aquest tranquil poble.
La Família Espinós
Al gener del 1880 la familia Espinos estava composta pel ric hisendat Jacint Espinós Margalef, de 65 anys. Un home molt estimat per la seva generositat i suport a les famílies necessitades del poble. Ell era un home vidu i pare d’un fill que, en els moments dels fets, estudiava a Tarragona. A més, a la casa Painat, també hi vivia la criada viuda, Pepeta Ripoll, i el seu fill petit, Andrés Pellicé de tretze anys, que feia de pastor.
Cal tenir en compte que, segons les fonts consultades, amb ells tres també consta que convivia un altre noi, l’Eusebi Safon de disset anys. Fill del mitger de la casa que treballava de mosso al camp i es quedava a la vivenda totes les nits per fer companyia al propietari.
La dantesca troballa
El 8 de gener de 1880 no era cap dia especial sinó un dia feiner com qualsevol altre. Per això, com cada dia, el més matiner dels treballadors de Can Margalef va trucar a la porta, però no ningú contestava. Tot i la insistència, tampoc sortia ningú a obrir. Poc a poc van anar congregant-se la resta de treballadors per començar la jornada laboral. Va arribar el pastor i la resta de jornalers i continuaven picant a la porta. Cada cop més fort, però seguien sense obtenir resposta. Ginestar és un poble petit i òbviament, el rebombori cridava l’atenció del veïnat i curiosos del poble i, en un moment, el poble sencer estava davant la casa. Tothom sabia que a Ca Margalef no hi responia ni sortia ningú de la casa i tot resultava molt estrany perquè sempre hi havia gent. No saber-ne res era senyal de que alguna cosa no anava bé.
Quan ja feia estona que els treballadors esperaven, no se sap ben bé qui va decidir avisar a alguns familiars per veure si tenen alguna noticia i també, informar-los sobre la situació. Finalment, les persones que es trobaven a l’exterior de la casa van avisar el jutge municipal.
L’altre fill de la criada no es va poder aguantar més i va accedir al domicili per la part del darrere, a través de la sala de la pastera. Poc sabia que estava a punt de canviar-li la vida per sempre amb el que es trobaria a l’interior…
Tal com hem pogut llegir en documents de l’època, l’altre fill de la criada no es va poder aguantar més i va accedir al domicili per la part del darrere, a través de la sala de la pastera. Poc sabia que estava a punt de canviar-li la vida per sempre amb el que es trobaria a l’interior.
Va forçar el pany i va aconseguir entrar descobrint una escena dantesca. La seva mare estava a terra lligada de mans i emmordassada enmig d’un gran bassal de sang. El senyor de la família i propietari de la casa, Espinos, havia rebut un fort cop al cap i també estava degollat.
L’escena del crim
Després del descobriment dels cossos es va informar immediatament les autoritats, inclòs el Jutjat de Primera Instància i els llocs de la Guàrdia Civil de Tivissa, Falset i Móra d’Ebre. En poques hores, les forces de l’ordre es van presentar al lloc del múltiple crim i van començar, sense perdre temps, a intentar posar fil a l’agulla.
Els investigadors de l’època van realitzar la inspecció ocular de l’escenari del crim i el que van poder observar és: dos plats de sopa preparats, l’olla per fer la sopa, sobre la pedra una ampolla d’aiguardent i un got. Tot plegat eren indicis clars de que el crim es va cometre als voltants de les set del vespre, perquè a aquesta hora la Pepeta solia sopar. Després recollia els nois i tancava la porta, segons van explicar en les declaracions les persones del seu entorn.
Si bé els llits estaven sense preparar, no hi havia desordre a la casa. A totes les còmodes i armaris hi havia la clau posada al forrellat, la roba posada sobre les cadires i sobre una còmoda les joies de la Pepeta col·locades com en un taulell. No en faltava cap. La conclusió davant d’aquests indicis era que els agressors van obrar amb tota tranquil·litat i calma. Basant-se amb la inspecció ocular, els agents van deduir que el crim havia sigut entre les set i les vuit del vespre i que els diners que es va certificar que faltaven, una suma de 606 pessetes, assegurava que el mòbil del crim era el robatori.
El jutge de Tortosa es va traslladar a Ginestar i va posar tots els seus esforços per aconseguir avançar en la resolució del cas. Al seu servei estava Antoni Guirigoy, el sereno del poble, que va presenciar totes les autòpsies dels cadàvers i anava buscant testimonis en tot moment. Tot i així, els esforços del jutge durant les hores que va ser a Ginestar -ja que després va haver de tornar a Tortosa per seguir amb les diligències-, no va descobrir res.
Al mateix moment que investigaven els assassinats, buscaven també els dos joves que vivien a Ca Margalef i que encara no havien trobat. Quedava l’esperança de trobar-los vius
Al mateix moment que investigaven els assassinats, buscaven també els dos joves que vivien a Ca Margalef i que encara no havien trobat. Quedava l’esperança de trobar-los vius —l’Eusebi, el mosso, i l’Andreu, el pastor—.
Segons l’article publicat al diari ‘La Vanguardia’ de Barcelona el 10-02- 1882:
[…] Por fin otro hijo de la criada penetra en el cuarto de la artesa y da un grito de horror al ver á su madre tendida en el suelo, atada de las manos y en medio de un gran charco de sangre. Tenía cortado el gaznate, degollada á modo de conejo, y un pañuelo atado á la boca. No es dudoso que fué derribada en tierra y despues degollada.
Siguiendo el registro de las habitaciones, se encuentra en la bodega tendido en el suelo atados los brazos en cruz sobre el pecho, á Jacinto Espinós, cortado el gaznate, ó mejor, todo el cuello casi en redondo y con una herida contusa en la coronilla, con un fragmento de hueso hundido. […]
Posteriorment, però al mateix matí, es va donar la notícia que prop del riu hi havia sang, per la qual cosa van començar a inspeccionar el terreny. A pocs passos del pont de la barca de Benissanet es va veure una gran quantitat de sang seguint el rastre fins al riu per dalt del pont. Es va explorar el riu fins que van treure un cadàver que va ser identificat com un dels joves que vivia a Ca Margalef. I després d’una estona, van treure l’altre cos, que era del jove que feia falta. Amb aquest últim cadáver ja estaven localitzades les quatre víctimes de Ca Margalef.
L’autòpsia va demostrar que els dos joves van ser degollats tot i que l’Eusebi, no va morir immediatament, el jove va estar lluitant per sortir de l’aigua però no ho va poder aconseguir.
La nit del crim
La reconstrucció dels fets segons van quedar registrats a la sentència comença la nit del 7 de gener de 1880. Mentre la criada obria la porta per donar pas a un dels mossos, tres criminals van aprofitar per introduir-se a la casa amb l’excusa de comprar figues. Un cop dins, van començar una sèrie d’actes violents que van culminar amb la mort de tots els presents a la casa.
Els assassins van amenaçar l’Espinós perquè els dones els diners que tenia a casa, una suma de 606 pessetes. Després de rebre els diners, el van lligar i assassinar, mentre que la Pepeta va ser degollada en una altra part de la casa, a la cuina concretament.
Un cop comès el crim, els lladres van sortir de la casa emportant-se els dos joves, van saltar la paret del corral i es van reunir a l’ermita de Sant Isidre, on es van repartir el botí. Posteriorment, dos dels assaltants van conduir els joves al pas de barca conegut com la Quereta, on els van assassinar per evitar que els descobrissin. Van llençar els seus cadàvers juntament amb els ganivets utilitzats, al riu Ebre.
Els primers sospitosos
De fet, des del primer moment els investigadors del cas sospitaven que els criminals havien travessat l’Ebre amb barca després d’assassinar els dos joves.
Les pistes inicials no portaven a cap resultat concret, i van detenir un pastor que treballava per a Espinos, alliberat poc després en demostrar la seva innocència. Però l’avenç crucial del cas va arribar quan el sergent de la Guàrdia Civil, Andrés Reig Capell, de Móra d’Ebre, va decidir parlar amb dos sospitosos habituals locals, Jaume Vernet i Joaquim Blanch. Aquests eren coneguts per la seva mala reputació i per estar involucrats en altres delictes.
El sergent es va dirigir al Masroig, on vivien els dos individus. Un cop allà, va parlar amb la dona d’un d’ells, Joaquím Blanch, i va obtenir informació important: la seva dona, Salvadora, va admetre que el seu marit havia estat fora la nit dels fets, i que sovint es relacionava amb altres personatges sospitosos, com Francesc Bru i Joaquim Musté.
Seguidament, el sergent va anar a cal Ximet del Vernet, on hi va trobar la dona, que li va dir que segurament estava treballant ja que la nit anterior no va aparèixer per casa. El sergent el va anar a buscar i, d’entrada, no el va voler espantar i va fer com si es tractés d’una ronda normal, amb temps suficient per fer la xerrada. Van parlar de qüestions banals fins que el sergent, amb gran habilitat, va fer anar la conversa al tema d’actualitat, els morts de Can Margalef, fins que es va veure tan acorralat que es va enfonsar i va reconèixer el crim. Ell mateix va ser qui li va explicar al sergent com van succeir els fets amb tota mena de detalls i els noms dels seus còmplices.
Les autoritats van detenir cinc sospitosos: Vernet, Blanch, Brú, Guirigoy i Musté. No van ser tancats a la presó de Tortosa perquè feia pocs dies que uns presos havien intentat fugir després de foradar una paret. Per això, els van traslladar a la presó de Tarragona
Fruit de la confessió, les autoritats van detenir cinc sospitosos: Vernet, Blanch, Brú, Guirigoy i Musté. Tot ells eren homes veïns de Ginestar. Per precaució, les cinc persones finalment encausades fruit de la confessió no van ser tancats a la presó de Tortosa perquè feia pocs dies que uns presos havien intentat fugir després de foradar una paret. Per això, els van traslladar a la presó de Tarragona.
El 21 de gener de 1880 els cinc detinguts van arribar a Tarragona custodiats per cinc Guàrdia Civils comandats per l’alferes del cos Lorenzo Juez. Van ingressar immediatament a la presó sota una estricta vigilància, després d’haver recorregut els carrers plens de gom a gom de persones que s’havien aglomerat per demostrar el seu rebuig entre insults i amenaces.
Testimonis presencials explicaven que tots cinc vestien pantalons curts a l’estil del país, brusa de pana i espardenyes. Es cobrien el cap amb un mocador i també es deia que no tenien l’aspecte de patir misèria.
Els detinguts estaven acusats de robatori, de quatre assassinats executats de nit i amb traïdoria, dos dels quals a persones lligades de mans i indefenses, i també el noi menor, Andreu, a qui va matar Blanch, un home fort i corpulent.
Arribats a aquest punt, el cas ja havia aixecat l’interès de tota la premsa del país. Segons la publicació a ‘La Campana de Gràcia’ el 12 de febrer de 1882, les declaracions i els encaraments entre els acusats van concloure que havien comès els quatre assassinats per robar uns cinquanta duros. Es van repartir els diners a l’ermita de Sant Isidre. Segons la reconstrucció dels fets, aquella tarda dos dels encausats van entrar a Ca Margalef amb l’excusa de comprar-hi figues i Espinós, que era un home molt hospitalari, els va convidar a passar. Segons Blanch, van ser el Guirigoy i el Vernet els encarregats de matar-lo, mentre que el Musté degollava a la criada i ell mateix, juntament amb el Vernet, van matar també els dos joves.
Els fets van ser confirmats pels acusats i el 10 de desembre es va dictar la sentència: el Blanch, el Vernet, el Guirigoy i el Musté, van ser condemnats a mort; al Bru, que no havia intervingut en cap dels crims i s’havia limitat a vigilar, el van condemnar a vint anys de presó
Tot i l’expectació, el judici no va aportar res de nou. Els fets van ser confirmats pels acusats i el 10 de desembre es va dictar la sentència: el Blanch, el Vernet, el Guirigoy i el Musté, van ser condemnats a mort; al Bru, que no havia intervingut en cap dels crims i s’havia limitat a vigilar, el van condemnar a vint anys de presó, mentre que a la Salvadora (la dona de Blanch) la van absoldre.
Moltes persones al moment es van preguntar per què Bru s’havia lliurat de la mort, ja que va ser a casa seva on es va planificar i organitzar l’atac; però es va alegar que Brú no havia entrat a la casa i que, per tant, no va havia participat en la mort de l’Espinós i la criada. I tampoc no va intervenir en la mort dels joves perquè es va provar que van ser degollats per Vernet i Blanch, un cada un.
Durant tot el procès es van viure moments molt crus, especialment durant la lectura del veredicte. La dona de Brú es va llançar als braços del seu marit i va caure desmaiada, i el Brú va començar a donar-se a cops de cap contra la paret, amb la intenció de suïcidar-se. En canvi, els altres quatre, els sentenciats a mort, es van quedar en silenci, un silenci que aquella tarda es va estendre a la presó de Tarragona.
Bru ho a provar tot per tal d’evitar la sentència. Es va tallar les venes i artèries, però sempre va ser enxampat a temps. Després va intentar fugir, en companyia de dos presoners més coneguts com el Germanet i el Gitanet, a través d’un túnel excavat sota les rajoles de la cel·la
Durant el primer any a la presó, Bru ho a provar tot per tal d’evitar la sentència. Es va tallar les venes i artèries, però sempre va ser enxampat a temps. Després va intentar fugir, en companyia de dos presoners més coneguts com el Germanet i el Gitanet, a través d’un túnel excavat sota les rajoles de la cel·la, però el pla va ser detectat per la Guàrdia Civil.
A la presó també hi havia un pastor condemnat a mort, que el dia abans de ser executat va demanar, com a darrera voluntat, de sopar amb Blanch, el qual, sense mostrar cap mena d’afectació, va menjar amb totes les ganes. Mentre estaven portant al pastor al patíbul, Blanch se li va apropar i li va dir: ”Tu rai, que aviat estaràs llest! A naltros encara ens toca patir més que el dimoni!”.
La sentència va ser confirmada per l’Audiència, que va desestimar un recurs de cassació que havien presentat els condemnats. La justícia va considerar que els crims que els condemnats havien comès eren d’una brutalitat extrema i els van sentenciar, segons ells, a una condemna amb conseqüència.
Els quatre condemntas van estar a la presó de Tarragona fins al febrer de 1882, moment en que van ser retornats a Tortosa, amb grans precaucions, per ser executats
Els condemnats van estar a la presó de Tarragona fins al febrer de 1882, moment en què van ser retornats a Tortosa, amb grans precaucions, per ser executats. El 6 de febrer de 1882, el botxí va sortir de Barcelona direcció a Tortosa. A les tres de la matinada va arribar en tren, l’agutzil de l’Audiència, portador de l’executòria, acompanyat del botxí. Els quatre condemnats a mort van sortir de Tarragona dos dies abans, amb tren, i, en arribar a l’estació de Tortosa, cap al migdia, van ser transportats fins a la presó amb quatre tartanes, una per a cada condemnat. Passarien les últimes hores de les seves vides en una cel·la, acompanyats del bisbe de Tortosa i dos jesuïtes, temps que alguns aprofitaven per escriure cartes d’acomiadament per a les seves dones i families. Aquestes cartes les donaven als funcionaris de la presó per a que les fessin arribar a la seva destinació.
Es van congregar unes dotze mil persones, moltes desplaçades des de Ginestar i la resta de la comarca, per presenciar l’execució amb técnica del garrot vil
Així és com el dia de l’execució, finalment, va arribar. El dia assenyalat, el 8 de febrer de 1882, vint-i-cinc mesos i un dia des dels assassinats, es van congregar unes dotze mil persones, moltes desplaçades des de Ginestar i la resta de la comarca, per presenciar l’execució amb la técnica del garrot vil (l’última persona executada així va ser el jove català Salvador Puig Antich).
No obstant, moltes famílies van abandonar el seu lloc a la plaça en sentir el repic de la campana fúnebre, per evitar-se els detalls escabrosos que, de tota manera, van córrer de boca a orella durant tot el dia.
Mossèn Bombardó va advertir als condemnats dels vicis i pecats que els havien dut a aquella situació, i els va convidar a penedir-se i seguir el camí de la virtut, com a preludi de l’acte final.
Aquell dia, a Tortosa, es van vendre postals amb les fotografies dels cinc criminals. Fins i tot, el periòdic de ‘La Campana de Gràcia’, quatre dies després, va publicar un gravat dels executats per il·lustrar un article dedicat al crim, amb un text que acabava amb aquestes paraules:
Donem avuy los retratos auténtichs d’aquests criminals,
que ja han saldat el deute que tenien amb la justicia humana.
Desgraciadament s’ha hagut d’alsar lo patibul; perque
un crim tant horrible com lo del Ginestar, no ha pogut conmoure als que ab una paraula poden evitar lo sangrent
També es va publicar un article a La Vanguardia l’11 de febrer de 1882 descrivint el dia de l’execució dels 4 condemnats:
(…) Á las siete se presentó el ejecutor de la justicia y después de pedir perdón á los reos por todo el mal que les fuera á hacer, les vistió la fúnebre ropa. Á las ocho en punto emprendieron la marcha para el sitio donde debían ocupar el fatal banquillo montados en
un carro cada uno con dos sacerdotes que les acompaña ban. El sitio designado era las afueras de la puerta llamada de Remolinos (sitio conocido por El Portalet), allí llegaron y fueron ejecutados por el orden siguiente: Joaquín Musté Font, Antonio Guirigoy, Jaime Vernet y Joaquín Blanch. Ninguno desmayó ni un momento, ni hubo incidente notable, si se exceptúa que el Vernet no dejó de fumar puro hasta que ya tenia puesta la fatal argolla…
Tortosa parecía una populosa ciudad. (…)
En Francesc Bru, sabia que hauria de passar els vint anys següents a presó, sent coneixedor que, abans de morir, els seus companys havien demanat com a últim desig que els deixessin sols amb ell (cosa que no es va permetre). Volien passar-hi comptes, ja que, segons ells, el Bru havia sigut l’autèntic instigador, el cap de la banda, qui va planificar el robatori i va ordenar els assassinats que els havien dut a tots, menys a ell, al patíbul.
Els crims de Ca Margalef van sacsejar la comunitat de Ginestar i van deixar una marca profunda a la història local. Aquest tràgic cas va demostrar com l’avaricia i les enveges poden portar a actes de violència extrema.
Uns lladres que van matar quatre persones innocents en un mas de Ginestar. I el fet que entre els criminals, no tots van tindre la mateixa sort són punts a ressaltar.
Us deixem dues cartes que els condemnats a mort van escriure a les seves dones mentres estaven a presó:
Apreciada esposa: sabrás como el día 4 del corriente nos trasladaron de Tarragona sin darnos aviso de nada, no estoy muy contento contigo por cuando te mandé dos cartas y te dije que bajases y no te has presentado para verte, recibí la tuya y he tenido gran sentimiento de lo que me expresas por no encontrar colocación en la familia que es lo que me derriba mi corazón, ésta sólo sirve por darte á conocer la peor resolución de La Causa que estoy esperando de un día á otro el resultado. Un abrazo de mi parte á nuestros desgraciados hijos, expresiones á todos los que pregunten por mí y tú recibirás el fiel corazón de tu esposo.
Joaquín Blanch.
Cárceles Nacionales de Tortosa 5 del corriente
Apreciada esposa: tomo la pluma con el dolor más grande de ver la mala situación que te dejo con los dos hijos de tan poca edad, porque no puedes ganarles los sustentos, pero confórmate con la voluntad de Dios, que Dios siempre piensa por los desamparados, recibe esta carta de las manos de tu fiel esposo que será la última y la reservas en cuando tengan conocimiento nuestros desconsolados hijos, para que comprendan que han tenido un padre.
Sobre todo te encargo de ver si encuentras un buen padrino que cuide de tus intereses ya que para tu esposo todo ha concluido, sobre todo no desampares la familia tan desgraciada que queda sin conocer amor de padre, dales el último beso de mi parte y tú recibirás el último suspiro de tu amado esposo.
Jaime Vernet Amorós.
