Segons el Diccionari la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, ‘Nepotisme’ és “1.m. Favoritisme envers els parents. 2. m. Abús de poder comès a favor de parents i d’amics.” L’ús del diccionari de la llengua catalana com a referència en aquest cas és pertinent, perquè el concepte ‘nepotisme’ té una marca (lingüística) catalana notable. Nepotisme s’origina del llatí nepotismus, que era l’afavoriment dels nepoti (llatí -i italià- pel nostre ‘nebots’) per part de la jerarquia eclesiàstica a partir del segle XII, quan la prohibició de tenir fills va transmutar la condició de ‘fills’ en la de ‘nebot’; i per tant els càrrecs jeràrquics ja no es regalaven a ‘fills’, sinó a ‘nebots’. El cim del ‘nepotisme’ a l’Església catòlica el marcà la dinastia papal valenciana dels Borja, al segle XV, originaris de Xàtiva, on encara es pot visitar el seu palau familiar.
El què ens interessa aquí, tanmateix, és que el nepotisme és una de les conductes amb les quals s’expressa la corrupció, d’acord amb Transparència Internacional. Aquesta organització global sense ànim de lucre, que és considerada com referent mundial contra la corrupció, defineix la corrupció com l’aprofitament privat del poder polític, i hi inclou conductes com: “(1) servidors públics que demanen o agafen diners o favors a canvi de serveis; (2) polítics malversant diners públics o donant llocs de treball o contractes als seus promotors, amics i familiars; (3) empreses que subornen governants per obtenir negocis lucratius”.
El nepotisme és una de les conductes amb les quals s’expressa la corrupció, d’acord amb Transparència Internacional
Catalunya té un historial acreditat de corrupció en els sentits més convencionals, aquells que s’expressa en comissions per obres públiques, contractes de serveis públics, o operacions urbanístiques (amb ‘hits’ destacats com el cas del Palau de la Música (cas Millet, paradigma del 3%), el cas Pretòria a Santa Coloma de Gramenet, o el cas Inipro, a Tarragona, encara en curs judicials… Davant d’aquests casos, la corrupció en forma de nepotisme, també el de nomenament de membres del partit per feines fictícies (freqüent a les Diputacions provincials) havia suscitat menys escàndol.
Els darrers anys, tanmateix, la cosa s’ha accelerat, i s’ha accentuat. Per un cantó, per l’accelerada feta a la ciutat de Barcelona sota el govern de Colau en la col·locació de parelles de regidor dins l’ajuntament de la ciutat. Per l’altra, per l’extensió de la pràctica a l’àmbit del govern de la Generalitat, que ha estat sublimat recentment amb el nomenament (poc després renunciat) de la parella de la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica com el cap del seu propi gabinet (rectificat uns dies després, encertadament).
Haver arribat al punt de nomenar la parella per treballar al mateix lloc i en dependència jeràrquica directa (encara mai vist per aquí, ni per països comparables) indica que s’ha perdut l’oremus, en un context en que cap alternativa política rellevant conserva ja íntegra l’auctoritas per qüestionar aquestes pràctiques. Cosa ben fotuda, que caldrà abordar seriosament, perquè degrada la gestió pública i la confiança de ciutadans en les institucions. I la cosa ja venia prou tocada.