Ara fa uns dies (o setmanes) per qüestions de feina vaig passar per una zona de Catalunya que feia molts anys que no trepitjava i que recordava amb gran il·lusió quan de petit paràvem a esmorzar de camí cap a Tortosa. Recordo que era un lloc que sempre estava ple a vessar, on la gran brasa no donava abast per a fer unes llonganisses espectaculars acompanyades d’unes llesques de pa de pagès fet al forn de llenya (que no congelat) i fregat (que no pintat) amb tomàquet…, el que podríem dir un negoci de molt èxit. Ara, allí estava, apagat i decadent, sense brasa i sense pa de llenya, sense saber veure que el seu temps havia passat.
El mes d’agost tot i ser un mes que sembla que no passa res més enllà de la frase “ho sento, estem de vacances”, o per a poder veure la vintena reposició d’aquella sèrie que està demanant la jubilació de manera urgent, sempre ens deixa, molts cops desgraciadament, notícies que queden per al record anual.
Aquest, no podia ser una excepció, l’agost del 2024 quedarà en el record, tot i que no sóc capaç de col·locar-li la categoria per a les posteriors entregues de premis, drama, ficció, comèdia o terror.
Sempre he vist els espectacles de màgia (a excepció del Mago Pop) de manera molt neutra (si era que no em podia escapar de veure’ls) perquè a la fi tot és fum i només es pot ficar en valor la capacitat de l’artista de fer veure alguna cosa que no és. També és veritat que el que es va viure el 8 d’agost s’apropa més al “donde está la bolita”, tant típic de les Rambles de Barcelona, sense afany d’ofendre a ningú.
De veritat ha quedat per a això la “lluita” de l’assoliment de la independència de Catalunya?…
Recordo perfectament les eleccions municipals del 1999 on a Tortosa ERC aconseguia un regidor, i ho celebrava acompanyat de gent que em miraven amb cara d’incrèduls no entenent què s’havia de celebrar…1 de 21, i sí, els que sempre hem estat partidaris d’assolir la independència de Catalunya i que des de finals dels vuitanta ja érem feliços portant una samarreta i els adhesius a les 49 (adhesius que ratllaven la legalitat i enaltien moviments…) que podies comprar a les paradetes de festes majors o Diades, calia celebrar que poc a poc s’omplia la pica, o més bé, ja tenia el cul mullat (la pica).
Des de llavors he viscut i treballat fins fa uns quants anys, des d’altres espais no explícitament independentistes, per l’assoliment d’aquest objectiu, això sí, com a eina per a assolir poder tenir un model determinat de societat. Cal dir que al nivell que s’havia arribat no ho hagués cregut mai, perquè l’objectiu és massa gran com per a convèncer en dos dies. Ara tot allò que s’havia assolit s’ha perdut amb gran mesura.
El gran mal dels conversos és que entre els que s’hi fan per interès, per moda o per voler demostrar que són més creients, acaben fent malbé tota la feina i assenyalant als que els molesten per mantenir el seu… Quina vergonya i ràbia d’atacs rebuts per gent alienada, assalariada i que l’objectiu que deien que defenien ha quedat demostrat que els importa poc més enllà del benefici propi.
Vergonya em fa veure en què ha quedat l’hegemonia independentista fruit de la crispació d’aquests últims anys de no voler frenar sabent que no s’anava enlloc. Vaja panorama després d’aquesta festa, uns militants que defensen una independència racial i excloent, que assenyalen i confronten esperonats i cegats per dirigents que demostren que el seu objectiu real no és la independència de Catalunya, sinó el de sempre.
Mentrestant, seguirem esperant el següent capítol de “dia històric”, “jugada mestra” o com la creativitat del moment els demani, esperant que algú entengui que amb aquesta audiència s’ha d’acabar l’emissió “prime time” i que cal que aquella gran feina que des de finals dels vuitanta vaig poder començar a veure des de molts àmbits torni a treballar amb calma i amb l’afany de recuperar la gent perduda i eixamplant el nombre. Els conversos, millor que tornin al seu estat natural i “gràcies” per aquests dotze anys. País bonic ens ha quedat.