El darrer article em vaig ocupar de caracteritzar la base demolingüística sobre la que descansa l’ús de la llengua catalana en el seu ecosistema territorial i històric. Hi vaig concloure que el factor demogràfic, amb migracions de gran intensitat, havia tingut com a conseqüència la pèrdua de pes del col·lectiu catalanoparlant. Entre les dues grans onades migratòries, la del tercer quart del segle passat i la del tombant del mil·lenni, Catalunya ha acollit al voltant de tres milions de persones. La llengua castellana, de la mà d’aquests moviments poblacionals, s’ha erigit en la llengua amb més individus de llengua inicial i d’identificació. I alhora, un mosaic d’unes tres-centes llengües ha acabat d’aportar complexitat a una comunitat lingüística que ja no es defineix per la presència d’una sola llengua.
L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2018 avalua una variable que esdevé la síntesi dels usos dels individus, es tracta de la llengua habitual. Les dades de llengua habitual relatives a l’ús de la llengua catalana (36,1%), tot i ser superiors a les acreditades pel grup de catalanoparlants inicials (31,5%), no amaguen un diferencial de -12,5 punts amb els usos de la llengua castellana. Aquestes dades d’ús habitual, a més, es poden desglossar segons contextos de major o menor proximitat comunicativa (a casa, amb els amics, a les botigues, al banc, etc.). Globalment hi veiem un increment d’ús en els contextos més institucionalitzats, atès que els de proximitat solen estar condicionats pel pes de la llengua inicial dels grups d’on prové l’individu. Això sol ocórrer en els territoris on s’han desplegat polítiques lingüístiques de foment de l’ús públic. D’altra banda, la coincidència dels resultats de la llengua habitual amb els de la llengua d’identificació obre una nova mirada sobre una de les estratègies que hauríem de mirar d’activar: sens dubte, vincular les motivacions integratives dels nouvinguts a l’adquisició de la llengua és un camí a seguir. La motivació integradora ha d’acompanyar, doncs, la més instrumental.
Les dades de llengua habitual relatives a l’ús de la llengua catalana (36,1%), tot i ser superiors a les acreditades pel grup de catalanoparlants inicials (31,5%), no amaguen un diferencial de -12,5 punts amb els usos de la llengua castellana
La interpretació de l’evolució de les dades d’ús habitual ha estat objecte d’una controvèrsia que descansa en la confusió creada pel sintagma llengua habitual. En realitat el concepte no es refereix a l’ús exclusiu d’una llengua sinó a l’ús predominant. Els qui l’han interpretat en termes d’exclusivitat han sentenciat que han abandonat la llengua fins a 500.000 parlants. Més enllà de consideracions vinculades a la piràmide poblacional -que preveuen una pèrdua de catalanoparlants adults no compensada per les generacions joves que els haurien de substituir-, el que s’ha produït, sobretot, ha estat una davallada en la intensitat d’ús de la llengua. Un decrement (d’un 46% a un 35,6%) que es va produir en el moment àlgid (2003-2008) de la incorporació de població procedent de les migracions internacionals. En les enquestes posteriors (2013-2018) la situació s’ha estabilitzat (36,3% i 36,1%).
Vincular les motivacions integratives dels nouvinguts a l’adquisició de la llengua és un camí a seguir. La motivació integradora ha d’acompanyar, doncs, la més instrumental
La davallada en la intensitat de l’ús de la llengua és, sens dubte, un motiu de preocupació. Ha tingut conseqüències importants en un paisatge lingüístic on el color de la llengua catalana s’ha esmorteït. Segons la meua opinió, som davant la crisi d’usos d’una llengua que no ha aconseguit ser objecte de polítiques lingüístiques destinades a l’atracció d’efectius fora de l’endogrup (el grup dels catalanoparlants). La (vull pensar que) voluntariosa acció institucional no ha aconseguit contrarestar un factor demogràfic que ha problematitzat la negociació comunicativa en un entorn de multilingüisme extrem. No cal dir que el poder domèstic no ha disposat de totes les eines que una tasca tan extraordinària requereix. És el que té formar part d’un estat incapaç, en el seu conjunt, de metabolitzar positivament una diversitat lingüística que veu com una nosa.
Som davant la crisi d’usos d’una llengua que no ha aconseguit ser objecte de polítiques lingüístiques destinades a l’atracció d’efectius fora de l’endogrup (el grup dels catalanoparlants)
Ens cal més que mai una nova política lingüística. La recent convocatòria d’eleccions anticipades a Catalunya ha deixat en suspens el tan anhelat Pacte Nacional per la Llengua. Es tractava d’un acord politicosocial que, impulsat des de la Secretaria de Política Lingüística, obria les portes a un nou consens a favor de la revitalització d’una llengua que necessita accions transversals que la ressituen en el seu ecosistema històric. Caldrà estar atents a la nova situació que es derivarà dels nous lideratges que sorgiran de la contesa autonòmica, ara en plena negociació. Ens hi juguem molt.
D’altra banda, el cos social cal que prenga consciència del seu paper protagonista en aquest afer. Naturalment, no tot “depèn de tu”, com deia l’enyorada Carme Junyent, però també depèn de tu. Som-hi, doncs.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística Catalana URV i Membre Numerari de la Secció Filològica de l’IEC