A Santa Bàrbara, el meu poble, tota la gent tenia casa, un sostre protector. No totes les cases eren igual de grans ni de boniques. Recordo que les d’alguns amics meus, no tenien el terra enrajolat, però estava sempre net.
Em vaig anar fent gran sense sentiments de mancances físiques. Bé, potser una mica de fred a l’hivern. Menjàvem aliments d’absolut kilòmetre zero, produïts a casa o a la d’algun veí del poble i el vi que bevíem també era local(els nens en bevíem, barrejat amb aigua o sifó). Sempre es mirava d’aprofitar el que teníem i abans de llençar alguna cosa, ens ho pensàvem dues vegades. Jo era el germà menut i no vaig estrenar roba ni sabates fins que vaig tenir la mateixa alçada del meu germà gran. Vaig anar creixent conscient que el missatge dels pares: ”estudia, treballa i estalvia que així faràs casa”, era una realitat.
Tots els meus amics van fer casa per diferents camins, estudiant, aprenent algun ofici, treballant al camp…Avui, tots tenim un sostre que hem pogut pagar amb hipoteques bancàries a interessos del 18%. Quasi ningú és plantejava estar empenyorat més de 15 anys.
Déu n’hi do el canvi que hem fet! Hem passat d’un benestar tranquil a un mal viure bastant general.
Què se n’ha fet del consell dels nostres pares? Avui son moltes les persones que tot i tenir feina, estar ben organitzades i no ser malgastadores, no poden accedir a un habitatge digne, fins i tot amb els interessos bancaris més baixos. Els salaris actuals d’uns 25000€/any i els dels joves, d’uns 18000€/any (dades de l’Institut Nacional d’Estadística)no ho permeten.
Aquesta crua realitat s’acompanya d’una guerra ben a prop nostre i un clima de tensió política entre les dues potències Estats Units i Xina. Es comencem a sentir veus demanant augmentar les partides pressupostàries dedicades a les armes. Sí, pot tenir explicació, però cal fer front als problemes socials interns si volem construir l’Europa forta que necessitem.
És evident la dificultat per a comprar o llogar un lloc per viure. Cada dia hi ha un desnonament programat de famílies que no poden pagar el pis on viuen. Al mateix temps que hi ha pisos buits i augmenta l’oferta de pisos turístics, més rentables per als propietaris, s’ha generat el problema de l’ocupació il·legal, amb màfies que la controlen, que es connecten, de manera fraudulenta al servei elèctric, connexions que sovint provoquen accidents per sobrecàrrega de les xarxes.
També tots coneixem gent que ha llogat un habitatge i maleeix la decisió haver-ho fet. Els llogaters han deixat de pagar i els caldrà fer una despesa econòmica per reclamar el contracte pactat. Al final del calvari legal es trobaran amb un espai mal tractat que exigirà una reparació i un altre cost afegit.
La discussió està servida, les solucions proposades són diverses. Els moviments socials demanen que les administracions públiques posin mesures que garanteixin el dret a l’habitatge per a tothom. Els promotors i propietaris demanen respectar la propietat privada i la seguretat jurídica que faci perdre la por a llogar.
Que se n’ha fet dels habitatges petits però dignes, anomenats “de protecció oficial”? Aquells que podíem assumir-ne les condicions de pagament, desgravar les despeses de compra, a la declaració de renda i dels que podíem marxar tranquil·lament, sense la necessitat d’haver de contractar un servei de vigilància les 24 hores.
Hem malbaratat una bona manera de fer!