La segona joventut de l’antiga casa Wenetz semblava tenir l’estiu del 2009 el futur garantit. La nova propietat, uns inversors barcelonins, jugava al pacte a tres bandes amb l’Ajuntament de Tortosa i la delegació ebrenca del Col·legi d’Arquitectes (COAC), pel qual aquesta darrera entitat hi traslladaria la seva seu per mitjà d’una compra. Es compliria així amb la voluntat de la junta de llavors, presidida per Joan Josep Curto, d’ajudar en la reactivació del nucli històric de la ciutat: la ubicació de l’edifici a la plaça Mossèn Sol era emblemàtica i la rehabilitació prevista hauria de conservar la façana històrica. L’acord preveia també la requalificació de la zona com a equipaments i una petita modificació del POUM per fer edificable part de l’aparcament a l’aire lliure situat al Temple, davant dels sindicats, un espai propietat del col·legi. Tan lligat estava que tot aquest entramat va arribar a ser ratificat en plenari.
Però la crisi del totxo ho va fer inviable. Les intencions de la COAC es van refredar davant uns temps que no premiaven el risc immobiliari, el procés administratiu municipal va caure en l’oblit arraconat en un armari i, seguint la inevitable teoria del dòmino desencadenada ja sense aturador, la propietat barcelonina es va quedar sense poder treure la rendibilitat immediata que buscava de la seva inversió. Un desencís al qual es va afegir la desconnexió amb la conservació de l’edifici i la seva pèrdua gradual de l’elegància heretada fins a constituir un focus de problemes estructurals. Després de 15 anys, tot continua més o menys igual, malgrat que darrerament hi ha signes de vida en el cardiograma d’aquest edifici ingressat a l’UVI gràcies a un nou esforç per part de la propietat d’intentar aturar la degradació interna fruit de les alertes sobre el seu estat procedents des de les administracions. Les obres són dirigides per l’arquitecte tortosí Xavier Rollan, amb arrels familiars al centre antic, expresident dels Amics i Amigues dels Castells i persona considerada com heterodoxa als despatxos de les institucions públiques. No sembla importar-li gaire, segons deixa clar en conversa amb Ebredigital.cat en la qual exposa, per extensió, quina és la seva visió del tractament al qual s’ha vist sotmès el nucli històric de la ciutat: «Sí, s’han arreglat espais urbans i s’han posat equipaments. Però no s’ha fet seguiment de res i el que prima és la improvisació, com s’ha pogut veure en l’enderroc de les cases de l’Absis de la Catedral que no tenien patologies».
Per seguir el fil del relat cal remuntar-se al 1864. La família Wenetz, família de terratinents amb propietats al Delta i a l’interior del Baix Ebre, es fa amb la casa en el que esdevenia una peça de la ciutat en expansió urbanística en aquells moments. Era l’aparador de la burgesia local. Però dos segles després l’embolcall era un altre, i la seva adquisició semblava una bona idea per als inversors forans. «Els propietaris de la Casa Wenetz ja s’havien fet anteriorment amb la Casa Greco modernista, a l’entrada de la Catedral, i la van revendre. La clau -explica Rollan- en aquest tipus de negoci és comprar cases grans barates, rehabilitar-les i posar-les immediatament al mercat per treure benefici. Però en aquest cas no ho van poder aconseguir. I durant cinc anys van tancar la casa i la inversió en manteniment es va aturar. Fins que el 2015 es comencen a detectar problemes seriosos de degradació amb perill per a la via pública i em van encarregar un projecte per consolidar només la part més deteriorada -teulada, apuntalament interior, repicat de les parts escrostonades de façana, reconstrucció del mur de tancament del terrat i reforç de mur estructural interior-. I a partir d’aquí va començar la roda».
Rollan es refereix a la distopia de l’estira-i-arronsa amb les administracions, preocupades segons ell pel que semblava un futur col·lapse però capaces, al mateix temps, de posar traves burocràtiques al més mínim intent de fer avançar les obres, amb multes incloses. «El 2022, la Direcció General del Patrimoni Cultural paralitzava la llicència d’obres, deliberant sobre el color de la façana i el que podíem fer amb les portes de planta baixa mentrestant la casa accelerava el seu estat de ruïna econòmica», es lamenta Rollan. La rehabilitació «de mínims» continua ara com ara fent el seu camí, encara sigui a batzegades, amb la mirada posada a culminar ves a saber quan la promoció d’habitatges de lloguer que marca el full de ruta del promotor.
Tanmateix, l’experiència no invita a l’optimisme. Entre altres coses perquè la situació de la Casa Wenetz seria un bon resum de què es pot esperar del nucli històric. «Hi va haver un moment en què van venir uns subhastadors i es van emportar tot el mobiliari que hi havia a l’interior. I estaríem parlant de peces de gran valor. No és l’únic cop que se’ls ha vist actuar per aquí. A més a més, les actuacions al centre històric es fan amb un desgavell considerable. Els paviments fets nous es mouen, donant a entendre una qualitat dubtosa. I l’administració pública no sap ni el que té ni com gestionar-lo Jo tinc el despatx a la plaça de la Cinta. L’edifici del costat és de l’ajuntament, i van ser oficines turístiques fa temps relacionades amb la Festa del Renaixement. Doncs resulta que pateixo humitats causades per la falta de manteniment d’aquesta propietat municipal, sense entrar en detalls d’escoltar com baten les portes els dies de vent». Part del problema, tal com apunta Rollan, és molt prosaic: «No hi ha cap regidor que visqui al Nucli Antic. No ho poden entendre. I per acabar-ho d’adobar, s’hi suma l’interès a enderrocar-ho tot en comptes de fer l’esforç de rehabilitar. Ningú sembla capaç de preguntar-se per què s’està degradant, arribant així a les causes del problema. De fet. a una persona se li va denegar una llicència d’obres per arreglar un balcó i a una altra li van tombar la casa tot i estar en bon estat. I a tot plegat, és clar, hi ha el problema de la marginalitat», conclou Rollan. La seva és una història interminable, com la de la casa Wenetz, com la del nucli històric: perquè arribats a aquest punt, a ningú sembla motivar-li agafar el teclat i acabar un relat que no promet un final feliç.
