Amb el solstici, temps d’equilibri entre la llum i la foscor, arriba l’estiu, acaba el curs… i és el moment de les avaluacions i que ens donen les notes finals!
Les meues alumnes del Taller de Memòria ja les tenen: un excel·lent general per recordar-se’n de vindre a les classes! Fora bromes. Dones exemplars, grans “sinyorites” -que diuen elles- amb les que tinc lo goig, des de fa set anys, d’aprendre i compartir els dimarts a la tarde. Elles no són conscients de qui “dóna” memòria a qui amb els bonics records que estem creant, sense deixar de banda les lliçons de vida que em donen, clar.
I com saps, realment, que has après la lliçó?
Quan la vida et presenta la mateixa situació i respons de manera diferent. Ja no t’enfoques tant en la ferideta -que només t’aporta més i més sofriment- sinó en la lliçó que tens davant per a aprovar –en nota o no- i passar de curs. I donant-li la importància justa que es mereix.
Tot i que la carrera de Dret sempre ha tingut la fama que has d’empollar un munt de lleis i articles, a mi sempre m’ha funcionat la tècnica de l’associació i de la comprensió. M’ajuda el fet de relacionar conceptes; ara bé, si alguna cosa no la comprenc, és difícil que la retingue. En este aspecte, lo de soltar ho porto prou bé.
Tu pots entendre qualsevol temari o història que et conten, però el kit de la qüestió és si realment comprens el què llegeixes o et diuen. La comprensió és un procés intern que depèn d’un mateix i no de l’altre.
Ara estic pensant que potser hauria de reformular una frase que solc dir molt: algun dia ho entendrem tot! I no, d’entendre-ho, ja ho entenem, ja, i tant que ho entenem… Lo que passa és que el nostre cervell no ho comprèn! Potser seria millor dir: algun dia ho comprendrem tot!
El nostre cervell no comprèn, per exemple, que qui t’avalua no sempre et posa la nota equitativa que tu creus merèixer pel que t’has esforçat i has demostrat, o pel valor que et dones. L’avaluació se sol fer en base a uns objectius però no deixa de ser una interpretació, una valoració en part subjectiva en funció de la motxilleta –de qui avalua- carregada de les seues experiències, vivències i creences -moltes vegades limitants- d’aquelles que no ens deixen vore més enllà del nostre melic.
Ara, vaig a dir-te una cosa: saps lo què importa al final (de curs)? Estar en pau en tu mateix i tindre la consciència tranquil·la, ben tranquil·la (no hi ha millor coixí per a descansar i dormir bé) que has fet tot lo què estava a les teues mans. Diuen que «qui fa el que pot no està obligat a més», no?
Però, per sort, igualment t’afecta, i tant que t’afecta! No ens enganyem. Som persones humanes, amb sentiments, que no ens corre orxata per les venes. Una altra cosa és que ho demostrem o no (per l’orgullo barriero de no voler donar el gust…) però per dins aprenem i ens dol i cou a parts iguals, com el verí de quan em va picar una medusa a Eivissa (quinze anys després, encara tinc la marca souvenir tatuada al braç), que em va coure com si hagués xafat com una potra salvatge les brases de la foguerada de la nit més curta de l’any! Tot i així, sempre he tingut clar que no per aquells dies de rabior, no havia de tornar a posar els peus a l’aigua, i menys deixar-me d’agradar el mar.
Com dibuixa Joan Turú “per encendre un foc, només cal una espurna.” I per a que salten “xispes” només cal que aquelles coses que donem per sentat se posen de peu.
Ben plantats i socarrats, hem arribat a la revetlla de Sant Joan, per estes últimes setmanes que el Sol i Mercuri han estat a Bessons, signe de la comunicació, i la constant ha estat que les paraules poden construir i també destruir. Important comptar fins a deu abans de parlar. Tal com diu la lletra d’una de les cançons d’El último de la fila (molt fan del grup per mon pare): si lo que vas a decir, no es más bello que el silencio, no lo vayas a decir.
Pos això mateix. Podem encendre la metxa, fer foc, sense cremar-nos ni “rexinxinar-nos”.
Amb l’entrada del Sol a Càncer, signe d’aigua, ens pot donar la sensació que s’estigue apagant esta ebullició externa –este yang tan estiuenc-, inclús que anem cap “atràs” com els crancs. Més que “atràs” diria que és a dins. Esta energia propicia que trenquem la closca (la nostra armadura) i anem en busca de la molleta, de la part tendreta, d’allò que encén la nostra llama interna, per transmutar veritats del passat i la dinàmica de velles formes de vore les coses a la foguera i obrir-nos a crear les bases d’una nova estabilitat i seguretat.
Lo que t’“atrassa”, te salva!
Gràcies, myLolin, per anar fent-me memòria!
Tere Llambrich
Jurista astrolover
