“Què penses de la baldana?” La pregunta del periodista em va agafar fora de lloc, perquè jo havia quedat amb ell per parlar del meu nou treball musical sobre la poesia del segle XI d’Abu Bakr al-Turtuxí, la personalitat intel·lectual musulmana més rellevant nascuda a Catalunya. Ja entenc que de vegades als artistes de l’Ebre ens solen arrodonir les entrevistes parlant-nos d’anècdotes d’aquí, perquè d’alguna manera en alguns mitjans es valora la nostra presència com a quota territorial i no només per l’interès que pugui produir la nostra creació. És per això que solem acabar parlant de transvasaments, del monument franquista o d’on es pot menjar el millor arròs del Delta.
Solem acabar les entrevistes amb certs mitjans parlant de transvasaments, del monument franquista o d’on es pot menjar el millor arròs del Delta
Però, malgrat la meua llarga experiència en sortejar situacions, he de confessar que aquella pregunta em va descol·locar. “Em refereixo a la santa baldana”, em va apuntar l’entrevistador tot veient el meu desconcert. Aleshores, si és santa deu ser per algun fet que encara desconec, vaig comentar-li tot encomanant-me ràpidament a un altre consagrat com és Sant Google.
Allí vaig trobar tot allò que necessitava saber i més: que s’havia fet una mena de processó que havia molestat a un sector de la població perquè recordava a la Mare de Déu de la Cinta, que el bisbat ho va considerar una befa i que fonts del govern municipal van desmarcar-se al·legant que era cosa del Ministeri de Cultura. Ostres, són els de Madrid -vaig pensar visualitzant al darrere tota una confabulació que podia abastar des dels jutges del Suprem, el Real Madrid, el Florentino Pérez del Castor o els pactes ultrasecrets entre Pedro Sánchez i Carles Puigdemont… vaja tot aquell imaginari que s’amaga darrere d’aquesta altra santa paraula que és Madrid. Però, abans que els de Madrid passessin la pilota als de Brusel·les, vaig trobar també que en realitat els creadors són d’aquí baix i que un dels responsables va justificar el projecte i va negar la suposada befa al·legant que la seua baldana és santa però no verge i veig que el papa de Roma li dona la raó quan avui mateix ha manifestat públicament que fer broma sobre els Déus no és una heretgia.
Intuint que el meu Abu Bakr interessaria més si fos al-Barxiluní que al-Turtuxí, em decideixo a respondre la pregunta i dic allò que penso sobre la baldana
Amb tot aquest còctel d’informacions i intuint que el meu Abu Bakr interessaria més a certs mitjans si fos al-Barxiluní que al-Turtuxí, em decideixo a respondre la pregunta i dic allò que penso sobre la baldana. Li dic que a mi m’agrada menjar-la un cop a l’any dins d’aquell llengüet de pà de viena amb què la serveixen a la Barra Tortosina; que de tant en tant en fem a casa amb una tomata fregida, però que no molt més. Què si en menjo molt sovint em cansa. També, per centrar una mica el tema i evocant una frase mítica de Paco Umbral, li recordo que hem quedat per parlar del meu disc.
Al dia següent, il·lusionat per la sortida del meu treball sobre els poemes d’Abu Bakr i per una entrevista on he explicat que reivindicant aquesta figura pretenc contribuir en els valors de la pau, la diversitat i la concòrdia entre civilitzacions, llegeixo el titular: “A l’Arturo Gaya li cansa la baldana”…
El que acabo d’explicar podria ser veritat o bé ja ha passat moltes vegades amb altres baldanes, ja siguin santes, verges o per sempre honorables i amb sou vitalici.
Arturo Gaya. Periodista i músic
