Els catalans som els campions indiscutibles en l’art de barallar-nos entre nosaltres mateixos. A la península ibèrica, que també practiquen aquest esport, hi ha altres pobles que ens voldrien igualar i prendre el títol però, en la divisió interna i l’autodestrucció, als catalans no ens arriben ni a la sola de les sabates. La tragèdia és que una meitat no pot fer res, políticament, sense l’altra meitat. Són les dues cares d’una mateixa moneda. Això ho saben, fins i tot, les aurores boreals que ens han visitat aquests dies.
A totes les nacions i pobles hi ha guerres internes, disputes, dificultats, enfrontaments, és clar, però al nostre ADN cultural hi ha un fort component de caïnisme, de guerra entre germans, parents i veïns. La nostra història està marcada per les lluites internes, la disgregació. Tenim una expressió que ho defineix: “Tants caps, tants barrets”.
A totes les nacions i pobles hi ha guerres internes, disputes, dificultats, enfrontaments, és clar, però al nostre ADN cultural hi ha un fort component de caïnisme
Crec que tenim moltes virtuts com a poble, però el caïnisme, la vendetta, són també el nostre gran obstacle, allò que ens barra i ens impedeix portar a terme un projecte col·lectiu comú entre tots els catalans. Tothom està barallat contra tothom. I ningú no baixa del ruc. La culpa sempre és de l’altre. Podem pactar i negociar amb altres pobles de fora, estrangers, de ben lluny si és possible i exclamem amb orgull: parlant la gent s’entén! Ara bé, si el que està a l’altre cantó de la taula és un veí, un conciutadà, un altre català… Malament rai! Les malfiances, les enveges i les antigues rancúnies afloren i és impossible arribar a un acord. Ens acarnissem com a llops famolencs. Aquí ningú no deixa que el veí sobresurti en res de res.
Els catalans som un dels pobles que gaudeix més amb la derrota del contrari que amb la pròpia victòria. No sigui cosa que haguem de reconèixer que la victòria és gracies a un veí, un conegut, un català. Qui no ha sentit la crònica d’un assassinats truculent per baralles d’herències, la legítima, baralles per les fites de les finques, per un pam de terra? No dic que això no passi a altres cultures i pobles, però aquí els superem amb escreix, som els campions. El pitjor enemic d’un català és un altre català. La frase del comediògraf llatí Plaute: Homo, homini lupus est, l’home és un llop per a l’home, a Catalunya es transforma i no cal que us digui qui és el llop.
Un dia, un jubilat al banc del “sinofos” em va explicar la història de la bassa de purins com a metàfora del que som. L’argument és que tots els catalans vivim dins d’una bassa de purins. Tots tenim el cap submergit sota aquell líquid pestilent. Per fora de la bassa hi ha una gran dalla esmolada que va segant els colls que surten, encara que només sigui per a respirar. La lliçó és que aquí tots som iguals en la desgracia, la derrota, la tragèdia, la misèria i la pudor. Tots submergits als purins i no se’n salva ningú. I si algú despunta, si algú sobresurt pel que sigui, coll a terra. Ens produeix una mena de plaer col·lectiu pervers veure’ns a tots, tots per igual, condemnats a viure en la dissort, sota els purins.
En la nostra col·lectivitat social i política, l’autodestrucció és una mena de motor d’energia entròpica que no té aturall
Un filòsof, fill de Martorell, Francesc Pujols, un abrandat defensor de Catalunya, l’estimava de veritat, això és indiscutible, va argumentar i defensar a Catalunya com el veritable paradís, el punt d’intersecció entre Occident i Orient, el melic del mon, un lloc privilegiat per a viure, on hi ha de tot: mar, muntanya, un bon clima, pensadors, artistes, etc… Però l’home, coneixedor del caràcter, de l’ADN cultural irreconciliable entre els catalans, en plena guerra civil en un famós discurs va exclamar: “Visca Catalunya i morin el catalans!”
En la nostra col·lectivitat social i política, l’autodestrucció és una mena de motor d’energia entròpica que no té aturall. Crec que és un veritable misteri inexplicable de la història que avui, el 2024, encara es mantingui la llengua, tradicions i la cultura catalana. Catalunya, per culpa dels mateixos catalans, hauria d’haver desaparegut. És un veritable enigma, un miracle de la supervivència com a poble. I no cal buscar enemics externs.
Potser alguns em diran que exagero, que això que dic és una figura retòrica, una hipèrbole. O potser una ironia o un sarcasme… No és la meua intenció. No hi ha frivolitat. Reconec que als catalans en major o menor mesura ens agrada autoflagelar-nos. No dic que no… Però les baralles a mort entre independentistes a nivell nacional, internacional, comarcal i local dels darrers anys no me les invento, no són cap ficció, ni cap exageració. Al meu poble hi ha la dita: “Canten papers i callen barbes”. Les barbaritats que s’han dit, ni al pitjor enemic es llencen, de traïdor per amunt i coses molt pitjors. A més som incapaços de reconèixer els propis errors. Podem practicar l’autoengany, però tots sabem que la reconciliació és impossible. L’atomització en tots els àmbits socials: política, cultura, esport, etc…, és una conseqüència directa d’aquest caràcter tant individualista i desconfiat i ve de lluny. Un fenomen social lligat al que es coneix com “les capelletes”. Una altra expressió popular que mostra les desavinences religioses i els odis entre els partidaris del mateix sant.
L’atomització en tots els àmbits socials: política, cultura, esport, etc…, és una conseqüència directa d’aquest caràcter tant individualista i desconfiat i ve de lluny
Per causa d’aquest context autodestructiu històric, i també per altres motius, és clar, els possibles líders socials o polítics que podrien encapçalar algun tipus de canvi, reivindicació, etc…, duren ben poc. De seguida son engolits pel remolí de les guerres internes de “capelletes”. Coll a terra, a la bassa de purins tots som iguals en la dissort.
Tanmateix, no em vull quedar només amb aquesta visió fosca i negativa del meu poble. No. Crec que hi ha un llum d’esperança. Vull donar alguna alternativa encara que sigui a mig termini. Enmig de tanta foscor, o de tanta realitat, després de veure el depriment panorama de divisions internes entre catalans, al meu parer, només ens queda una sola esperança. Una sola. Digueu-me que sóc un il·lús, un càndid, dos vegades bo, si voleu. Jo veig només una sortida, una sola pel nostre poble… Les dones!
Alguns homes, polítics en actiu, siguin del bàndol que sigui, tant me fa, arribat aquest punt somriuran i pensaran: l’articulista fa política ficció. No se’l creurà ningú. El que no saben és que ells ja són el passat. Si la desafecció campa lliure en les capes socials de la meva generació, imagineu els més joves, és que ja ni s’ho plantegen.
Per a salvar Catalunya del desastre, per la seva subsistència com a poble, com a col·lectivitat, pel seu futur, les catalanes han de prendre el poder
Faig un exercici de realitat, estic parlant molt seriosament, i reitero, no frivolitzo ni és cap ironia. Torno a reafirmar, no una hipòtesi sinó el meu convenciment: per a salvar Catalunya del desastre, per la seva subsistència com a poble, com a col·lectivitat, pel seu futur, les catalanes han de prendre el poder. Les catalanes han de liderar en tots els àmbits de la vida social, en la política, la cultura, l’esport, etc…
Elles han de manar a tots els nivells de l’administració publica o privada. Quan tindrem una presidenta de la Generalitat, un govern format majoritàriament per conselleres. Quan els caps dels partits, alcaldies, presidències de consells etc, siguin dones, catalanes, les coses aniran molt millor. No dic que sigui la panacea, però com a mínim s’imposarà un espai de seny, de treva, entre tanta vendetta . Elles, les catalanes “empoderardes”, són la única esperança que ens queda si volem sobreviure com a poble. La fortalesa, la seguretat, la confiança, la perseverança, la generositat, la valentia i l’empatia són algunes de les qualitats de les dones empoderades. Hi ha molts homes que s’omplen la boca i no s’ho acaben de creure, però no hi ha dubte, elles, les catalanes, han de portar les regnes del país, de la política, de la cultura, l’ensenyament, la sanitat, el comerç, l’esport, l’economia. Els homes, els mascles, a un segon terme, sobretot si són catalans.
Recordo amb enyor el gran miracle que es va produir quan la Muriel Casals al front d’Òmnium i la Carme Forcadell al front de l’Assamblea, dues catalanes empoderades, van aconseguir aquell principi d’unitat, una excepció al nostre país, a la nostra història. A tots els pobles i ciutats es van celebrar reunions, assemblees on semblava que hi havia un acord entre tots, era una treva de pau, un acord sincer, poderós, il·lusionant… No va ser cap miratge, va ser una realitat que es podria tornar a repetir, només si les dones lideren la societat, el poble català.