La despesa sanitària total a Catalunya és la suma de la despesa sanitària pública i la despesa sanitària privada. En xifres del 2021, Catalunya tenia una despesa sanitària de 3.891,5 dòlars per càpita (Espanya en la seva globalitat 4.086,8). Dotze països d’Europa tenen xifres superiors.
El departament de Salut representa gairebé un 25 % dels pressupostos de la Generalitat. La quarta part corresponent als pressupostos del 2024 (de quasi 44.000 M d’euros) no es van aprovar al Parlament el passat 13 de març. Però les necessitats sanitàries d’una població -que ja sobrepassa els vuit milions i amb una esperança de vida (83,6 anys)- creix any rere any. L’increment poblacional requereix més recursos humans i materials. De manera que el de per ja per sí debilitat finançament es fa crònic amb les repercussions que això comporta per a la salut dels catalans.
L’insuficient pressupost per a la sanitat fa que l’atenció primària (estructura fonamental del sistema sanitari del país) es vegi completament desbordada. De l’any 2017 al 2021 el nombre de visites per habitant va passar de 6,1 a 8,6. L’any 2023 el 37,3 % dels pacients van esperar més d’onze dies (com a mitjana) a ser atesos.
L’insuficient pressupost per a la sanitat fa que l’atenció primària es vegi completament desbordada
Un indicador que reforça la fragilitat sanitària a Catalunya, i que està implícitament lligat a l’assistència primària, és la manca de metges de família. L’assignació de places MIR (metge intern resident) d’aquest 2024 ha registrat un rècord històric de vacants. Tot i que la repesca, finalment, va amortir aquest dèficit de metges de família: va passar de 98 a 22 (dos places vacants a Tortosa). Les condicions laborals (econòmiques i la càrrega excessiva de treball) són el motiu d’aquesta manca “d’interès” dels MIR. El pol oposat es troba amb la dermatologia i la cirurgia estètica, els dos camps mèdics més sol·licitats. En el cas del segon camp no resulta difícil entendre-ho si és té en compte que l’any 2023 es van realitzar més de 200.000 intervencions de cirurgia estètica a l’Estat espanyol, la majoria d’elles entre la franja de població compresa entre els 30 i 45 anys.
Si el dèficit de metges de capçalera és un fet més que evident, la manca de personal d’infermeria és un altre indicador de la fragilitat sanitària. A Catalunya, la ràtio d’infermeres és de 6,2 per cada mil habitants. La mitjana europea se situa al voltant de 9,5. Al global d’Espanya hi ha 300.486 infermeres en actiu (85 % són dones); segons el Consell General d’Infermeria se’n necessitarien unes 95.000 més per poder fer front a les necessitats del sistema sanitari espanyol. Dos factors agreugen encara més aquest dèficit de professionals: l’èxode d’infermeres a països estrangers (unes 1.500 l’any 2023) i la propera jubilació de 50.000 durant els propers anys. En l’èxode intervenen els dos mateixos factors que feien difícil cobrir les places de metge de família: les condicions econòmiques i la càrrega excessiva de treball.
Si el dèficit de metges de capçalera és un fet més que evident, la manca de personal d’infermeria és un altre indicador de la fragilitat sanitària
Les protestes de professionals sanitaris (metges, infermeres, tècnics superiors i altres col·lectius) durant el mes de gener va ser una clara mostra del grau de fragilitat de la sanitat a Catalunya. L’increment pressupostari previst per la conselleria de salut del govern d’ER per al 2024 s’havia de destinar en gran part als augments retribuïts dels nous convenis signats i que afecten a 140.000 treballadors.
Jordi Segarra Costa
Director del programa FEM SALUT. Canal TE