“L’Ebre representa millor que cap altre indret dels Països Catalans la generació de consciència col·lectiva a partir de la pertinença a una terra que defineix tota sola el col·lectiu humà”, Vicent Partal.
“Les Terres de l’Ebre són un dels llocs on s’ajunten, geogràficament, la biodiversitat del nord d’Àfrica i la del centre d’Europa”, com va dir el naturalista alemany Alexander von Humbolt
Reinterpretant una cita del naturalista alemany Alexander von Humbolt relativa a la península Ibèrica, podríem dir que les Terres de l’Ebre són un dels llocs on s’ajunten, geogràficament, la biodiversitat del nord d’Àfrica i la del centre d’Europa. No ens estendrem ara i aquí en recomptar els hàbitats o les espècies singulars que hi ha al territori. Només cal sortir portes enfora de les parets dels nostres pobles per poder gaudir d’aquesta elevada biodiversitat.
En fer una excursió de poc més d’una hora des dels baladrars del fons del barranc de la Vall, fins als fajos de la Portella de Calça, en tan sols 4 km descobrirem espècies i ecosistemes propis dels dos continents, que tenen els centres de les seves àrees a més de 4.000 km uns dels altres. Podrem guaitar les cabres salvatges femelles pasturant al tardet als prats de Casetes Velles o els grans mascles solitaris al fons de la Fou. Més enllà podrem sentir el so, com l’aire dels tubs d’un orgue, de les voltes dels voltors al Fargal. I en anar als tolls de la Caramella, si no pots banyar-te, podràs arremullar els peus i relaxar-te mentre les madrilletes t’escaten.
Es pot pujar a la serra de Montsià i, en arribar a la carena, descobrir el Delta de punta a punta i a un extrem la taca rosada dels flamencs a la Banya. Un dia ventós d’hivern amb lluna plena permet contemplar milers d’ànecs i fotges que s’arreceren a la badia del Fangar. A l’estiu, a la Ribera ens acompanya el rau-rau de les granotes, o ens sorprenen els núvols d’efèmeres sortint del riu, o les libèl·lules vagant pels arrossars.
Des de dalt del roquer de Sol-de-Riu observarem, si tenim sort, un grup de tallahams perseguint sards, o moixarres arran d’aigua. Si passegem per la mar de fora a la platja del Trabucador després d’una llevantada, la col·lecció de mostres de la fauna marina resulta extraordinària. En capbussar-nos a les cales de l’Ametlla de Mar, s’obrirà un món subaquàtic ple de vida i color davant dels nostres ulls.
“La majoria dels paisatges ebrencs són paisatges naturals humanitzats. Passejar entre els oliverars llaurats de les faldes de qualsevol de les nostres serres aporta la pau i l’equilibri d’uns jardins zen autòctons… No cal buscar grans espectacles, a la natura tot és fascinant”.
Alguns dies d’hivern, per la vall de l’Ebre, la boira de riu baixa pegada a l’aigua fins al coll de Som, i cau com una cascada desfent-se damunt de l’Assut. En entrar i recórrer la vall de Cardó, en el seu paisatge reclòs i místic, les fonts i les ermites ens ajuden a reviure com és d’intemporal la comunió dels humans amb la naturalesa. Segur que en algun moment, tots -natros i els nostres avantpassats-, hem retingut l’olor de terra mullada després d’una tronada.
La majoria dels paisatges ebrencs són paisatges naturals humanitzats. Passejar entre els oliverars llaurats de les faldes de qualsevol de les nostres serres aporta la pau i l’equilibri d’uns jardins zen autòctons. En caminar per les “sènies” de la Ribera d’Ebre, la floració dels fruiters ens fa sentir l’esclat primaveral dels cicles de la vida.
Es diu que el paisatge únicament existeix quan algú el percep, i sovint s’afegeix que això és “en el context d’una cultura que li dóna sentit”. Erròniament, gairebé sempre es pensa en l’alta cultura. És evident que la majoria dels nostres paisatges, en ser paisatges treballats, no tenien espectadors ociosos per contemplar-los. Tenien pagesos, bosquerols, pastors…, que s’ocupaven en ells cada hora de llum.
Això els va fer multifuncionals, mantenint la convivència dels humans amb la natura. Al final, això és el que els va fer bells. La practicitat i el treball manual no van impedir que, el que és funcional, fos sovint bonic, ja que al darrere hi havia -i hi ha- persones sensibles que feien -i fan- les seves feines amb estima i amb gust.
No cal buscar grans espectacles, a la natura tot és fascinant. Des de la muntanya més alta a la flor més menuda, des de les oliveres mil·lenàries als marges de pedra en sec. I la natura produeix a tota hora salut, benestar i felicitat. Per això no és un lloc a visitar, sinó que la natura és la casa nostra. I en alguns territoris, com succeeix a les Terres de l’Ebre, això pren un valor referencial.
Ho deia Vicent Partal: l’Ebre representa millor que cap altre indret el pes de la terra en la configuració de l’ànima col·lectiva. En els paràgrafs anteriors us he fet alguns suggeriments, no obstant per a cadascú de nosaltres els paisatges de l’ànima tenen sempre una dimensió personal i diferent en la mesura que han quedat fixats emocionalment a les pròpies vivències.
A les comarques ebrenques la natura aporta a la vegada uns altres beneficis complementaris. El filòsof Aldous Huxley va escriure irònicament: “Les flors i els paisatges tenen un gran defecte, són gratuïts. Estimar la natura no dóna treball a les fàbriques”. La visió que denunciava aquesta frase no va canviar fins a finals del segle passat. L’any 1972 el llibre “Les transformacions econòmiques al Delta de l’Ebre” fou redactat en el marc d’una prospecció en què Banca Catalana anava indagant les opcions econòmiques d’algunes demarcacions del país. En l’agenda de les propostes de futur recollides en aquella anàlisi econòmica, els valors de l’extraordinari medi natural deltaic no es preveien ni computaven per a res.
“… és a més un bé comú, un servei que genera qualitat de vida, ocupació i un negoci equitatiu. Si, no m’he confós…, he dit equitatiu i negoci… La naturalesa, en sortir el sol cada matí, ens fa a tots iguals i redistribueix la riquesa principal… què és de tots”.
Sortosament, a partir dels vuitanta els vectors de les transformacions econòmiques del Delta vindrien de la mà de la valoració social de la natura. Aquí la natura no és únicament, com sempre ha estat, la font de producció de la nostra principal indústria local, el sector primari. Gràcies a la seva excepcionalitat i també a l’acció dels dos parcs naturals, és a més un bé comú, un servei que genera qualitat de vida, ocupació i un negoci equitatiu. Si, no m’he confós…, he dit equitatiu i negoci. Permeteu-me un incís.
La naturalesa, en sortir el sol cada matí, ens fa a tots iguals i redistribueix la riquesa principal. Ho dic sabent que, més enllà dels oligopolis de l’aigua, el vent, el sòl o la neu que acaparen unes poques companyies, quan la natura és una càrrega o quan no pot donar poder als més poderosos, no la vol ningú -a excepció dels romàntics-, només llavors és de tots. I aquest patrimoni que encara ens resta, perquè és de tots, és el que hem de preservar, disfrutar i valoritzar.
Fa una trentena llarga d’anys Glòria Gilabert, una de les primeres dones a obrir una casa de turisme rural a Poble Nou del Delta, em va dir: “mira quins capritxos tenen els de Barcelona que s’aixequen a les sis del dematí per anar a vore allò que natros podem vore tot l’any”. Unes paraules que sintetitzen, d’una manera casolana, però clarivident, el que jo volia explicar: la natura a les Terres de l’Ebre és un goig, és el nostre hàbitat, la nostra casa física i la casa de la nostra ànima, i a més és un dels puntals de l’economia.
Només cal que la cuidem, la compartim i gaudim d’ella. Com deia Huxley és gratis, però val més que moltes de les coses per les que habitualment paguem. Però, això últim, ja no és una qüestió de preus, sinó de valors.