Després de quasi un any de pandèmia, d’interrupció o alteració de la nostra manera de viure, de relacionar-nos, i fins i tot de manera de pensar, tot el que faci olor d’esperança, a positivitat o a futur constitueix un bé molt apreciat, al que ens hem d’enganxar amb pegament. Amb molta propaganda, en aquest sentit, s’ha promocionat el Pla de Recuperació, que donarà lloc a diferents Plans de Recuperació, amb el suport de la UE, amb un gest sense precedents per part d’aquesta institució (pressionada, òbviament, pels efectes de la pandèmia i els riscos evidents de trencament de projecte comunitari). Se suposa que arribaran una milionada de diners per a l’economia espanyola, i per ende, per a l’economia catalana, que podrien contribuir a impulsar la transformació econòmica de les economies en qüestió, en un moment en què es discuteix clarament el lideratge de la Unió Europea en el marc de l’economia mundial, i la creixent preponderància de l’eix asiàtic.

En tot cas, arribats els diners (han d’arribar primer) ens ve la principal feina, materialitzable en tres preguntes bàsiques: que fer?, com fer-ho?, i per aquí? La primera pregunta fa referència a la tipologia de projectes i dimensions que rebrien el principal suport en el marc dels fons. Ja es coneixen algunes pistes: digitalització, sostenibilitat, transició energètica. Segons el meu parer, els projectes haurien d’impulsar millores transversals de l’economia, cert, i que estan relacionades amb les anteriors dimensions, però també haurien de focalitzar-se actuacions en sectors concrets. Quins? Doncs, turisme, agroalimentari, indústria i ruralitat. En tots els casos perquè l’economia catalana té evidents avantatges comparatius.

Fixeu-vos que he afegit la ruralitat. En efecte, crec que una part dels fons haurien de servir per a incorporar els entorns rurals en el sistema econòmic, permeten un equilibri territorial, basat en els seus punts forts, algun dels quals, de fet, es relacionen amb els sectors anteriors. La segona pregunta, el com fer-ho, té una resposta clara: amb mecanismes de governança clars, transparents i basats en un marc estratègic realista i operatiu. La gestió d’aquest fons, pels volums que comporten i la seva tipologia transversal en molts casos, impliquen transformar de dalt a baix el sistema de governança actual i la presa de decisions de les administracions, sovint excessivament compartimentat, lent i poc flexible.

I la tercera pregunta: per a aquí? Els projectes s’haurien de desenvolupar pensant a mig i llarg terme i que puguin incidir en allò que pugui contribuir al necessari canvi qualitatiu de l’economia catalana i espanyola. Això no implica, necessàriament, que hagin de beneficiar totalment a grans empreses i corporacions. De fet, ens hauríem d’assegurar que els projectes incideixin de manera transversal en el gruix del sistema, pimes incloses, sense entrar en l’atomització això sí. Per tant, PIMES si, repartiment pur no.

I, donat tot l’anterior, com pot entrar el territori? Encara que no sembla clara a hores d’ara (o no em consta) el paper de territori en els Plans de Recuperació (pel que fa al seu detall català) entenc que Terres de l’Ebre hauria de tenir un paper, evitant, novament, l’atomització (i el “que hay de lo mío”) i identificant alguns projectes estratègics lligats a els seus avantatges comparatives. El Pla Estratègic de les Terres de l’Ebre ja en va identificar moltes d’ells. Seguim.

Catedràtic d’Economia i director del Departament d’Economia de la Universitat Rovira i Virgili.