Experts de diferents àmbits i el parc natural del delta de l’Ebre defensen actuacions “flexibles” per refer la barra del Trabucador davant la possibilitat que l’entrada d’aigua marina arran d’un trencament prolongat perjudiqui ecosistemes i activitats humanes a l’interior de la badia dels Alfacs. Especialment vulnerable a la intrusió marina, recorden, és la població de nacres dels Alfacs, un dels últims reductes d’aquesta espècie en perill crític d’extinció. Tot i compartir part dels arguments del manifest publicat recentment per organitzacions ecologistes, demanant respectar la dinàmica natural de l’espai sense intervencions, creuen que les recents actuacions d’emergència permeten guanyar temps per prendre una solució més a llarg termini.
La recent execució de les obres d’emergències per part de la Direcció General de la Costa i Medi Marí del Ministeri per a la Transició Ecològica –amb un cost de 700.000 euros- per pal·liar els danys provocats pel temporal Gloria tornat a posar el focus sobre la fragilitat de l’espai. Però, sobretot, ha reobert el recurrent i etern debat sobre quin tipus d’actuacions o polítiques són necessàries perquè es regeneri l’istme així com preservar els ecosistemes i activitats del seu entorn.
El manifest ecologista –subscrit, entre d’altres, per entitats conservacionistes, la Plataforma en Defensa de l’Ebre i reputats investigadors universitaris-, advoca directament per respectar la dinàmica natural i evitar qualsevol intervenció humana, l’anomenada “alternativa zero”. Qualifiquen de “fracàs” i la “pitjor solució” actuacions com l’executada els últims mesos pel govern espanyol. Recomanen també a l’empresa que explota les salines de la Punta de la Banya, considerada per alguns la gran beneficiada amb la restauració del camí terrestre fins la punta de la Banya, que traslladi fora de l’espai part de l’activitat industrial.
Però diversos experts i responsables del parc natural del delta de l’Ebre, malgrat no discrepar obertament d’alguns d’aquests plantejaments de fons, defensen que actuacions com la materialitzada pel govern espanyol, que consideren “flexible”, poden ajudar a mantenir en bona mesura l’actual morfologia de l’espai i, sobretot, evitar que la intrusió marina prolongada generi danys a l’interior de la badia. Almenys, com a solució “d’urgència” a curt termini, abans no es prengui una decisió sobre com fer front als problemes estructurals que pateix el Delta, especialment davant l’amenaça de la manca de sediments i els efectes del canvi climàtic.
Així ho corrobora el catedràtic de Costes de l’Escola d’Enginyeria de Camins, Canals i Ports de la UPC, Agustín Sánchez-Arcilla: creu que mantenir un tram important obert de la barra després del temporal podria acabar, amb el temps, acumulant els sediments a la Punta de la Banya en una illa i erosionar “ràpidament” l’istme. Assessor de Costes en el disseny de la recent actuació d’emergència, defensa que la solució proposada depèn de l’objectiu concret que es persegueix i, en aquest sentit, recorda que, malgrat tractar-se d’un espai molt dinàmic, el riu Ebre i el seu Delta han estat alterats ja per l’activitat humana, responsable de la gran reducció de l’aportació de sediments, per exemple.
“Pont de sorra”
Considera Sánchez-Arcilla que respectant el flux transversal d’aportació de sorres que nodreix la barra del Trabucador, que es comportaria com un “pont de sorra” paral·lel a la costa, la reparació de l’espai i el tancament de la badia, a partir d’un projecte d’obres “no rígides”, podria esmorteir els efectes de futurs trencaments.
“El que és natural al Trabucador és que es trenqui i tingui interrupcions. Aquesta obra mai pretenia crear una barrera rígida, una muralla de sorra, una duna ben alta com a la costa holandesa perquè la mida del Trabucador i l’ecologia de la badia no ho aconsellaven. El que vam intentar és reduir els episodis de trencament, però mai amb un projecte que fos una línia Maginot infranquejable per a l’enemic”, subratlla. De fet, durant els últims mesos i amb posterioritat a les obres, crescudes del nivell del par i petits temporals ja han inundat puntualment alguns espais de l’istme. “Demanar que estigui obert el camí de les salines tot l’any és demanar massa”, admet.
Així, reconstruir aquest “pont” amb material provinent de l’interior de la badia permetria el transport sorra “al llarg i a través” de l’istme. Una obra “dura”, en canvi, acabaria erosionada i evitant la regeneració de la part interior. De fet, les actuacions de principis dels 90, amb l’ús de blocs de pedra, van trencar, precisament, la dinàmica natural de la mateixa barra, fent que bona part d’aquest transport acumulés la major part de la sorra a la Punta de la Banya.
El geòleg ebrenc Àlvar Arasa considera també que deixar la recuperació del Trabucador exclusivament en mans de la mateixa dinàmica natural de l’espai suposa córrer el risc d’haver d’esperar força anys, amb la possibilitat que “no es pugui recuperar més”. Considera que les actuacions qüestionades pel manifest ecologista no es poden considerar dures i que, amb caràcter “puntual”, pretenien recuperar la sorra que havia marxat. Així, en el cas d’un altre temporal que trenqui algines parts, “la sorra se’n tornarà a la part interior submergida”.
“Ara, el Trabucador s’ha d’anar modelant: hem d’esperar que aquesta tardor o hivern no hi hagi un temporal fort com el Gloria o estarem fotuts… i esperar que tinguem una mica de sort. Actuacions petites i puntuals, sí. Dragar de forma bèstia, no ho veig”, argumenta. Més enllà del curt termini però, apunta que caldrà veure en el futur els efectes que pugui tenir el canvi climàtic en un espai. Arasa, a més, apunta que al Delta “de sorra no n’hi ha” –s’han redistribuït i desplaçat, fruit de la regressió, principalment a la punta de la Banya- i considera que la capacitat de recuperar sediments dels embassaments és limitada en el llarg termini.
Perill per a les nacres
Però la integritat de l’istme del Trabucador té repercussions que van molt més enllà de la discussió sobre la geomorfologia, la dinàmica natural o alterada de l’espai. El seu trencament pot tenir conseqüències de llarg abast sobre espècies i activitats humanes a l’interior de la badia que tanca. Els Alfacs s’han convertit durant els últims anys en un dels principals i últims reductes del Mediterrani –juntament amb el mar Menor- on encara existeix una notable població de nacres, segons recorda la investigadora de l’IRTA Patrícia Prados.
Amenaçada des de 2016 per l’aparició d’un protozou que la mata massivament, la nacra ha pràcticament desaparegut a mar obert però s’ha adaptat a les condicions de l’aigua de la badia, on el tancament i la baixa salinitat mantenen a ralla el mortífer paràsit. Tot i això, la població de 90.000 individus s’ha reduït ara a diversos milers, després que hagin mort les situades a la boca d’entrada dels Alfacs, on havia la principal concentració d’aquests mol·luscos i on les condicions són més semblants a les del mar.
Així doncs, la intrusió d’aigua marina de forma continuada a l’interior de la badia a través de l’istme trencat pot resultar fatal per aquesta espècie, segons la investigadora. “Ara mateix, per la situació de les nacres, atesa la seva gran vulnerabilitat al paràsit, com més temps estigui oberta –la badia- més risc que hagi mortalitat. Sobretot si el trencament és produeix a la primavera i estiu o a principis de la tardor, quan l’aigua és més calenta i el paràsit està més actiu”, argumenta Prados, sorpresa de que un dels arguments del manifest ecologista defensant la no intervenció a la barra sigui, precisament, la conservació de les nacres.
“Com menys oberta estigui, per a les nacres millor. En el cas d’altres qüestions i altres espècies, suposo que no seria un problema que estigui un temps oberta i es refés de forma natural. Però el problema més gran que veig és el problema epidemiològic amb la nacra: la malaltia ve de fora, pujaria la salinitat i pot suposar la seva mort”, sentencia.
Implicacions socials i econòmiques
El parc natural del delta de l’Ebre va estudiar les afectacions ambientals de les actuacions de Costes al Trabucador per revertir els efectes del Gloria i va acabar donant el seu vistiplau. “Si volem mantenir les condicions més o menys igual hem de mantenir el Trabucador tancat. Però això no té per què sempre ser així o que no pugui canviar: els ecosistemes evolucionen en funció de les condicions que es troben. No sabem si serà millor o pitjor en un futur. Però, ara, per algunes espècies el més indicat seria indicat que la badia mantingui les mateixes característiques que fins ara”, argumenta el seu director, Francesc Vidal.
Unes decisions, segons reconeix al mateix temps, que per a van també més enllà de les estrictes consideracions ambientals, tant geomorfològiques com de les condicions ambientals dels ecosistemes vinculats. “Les administracions han de tenir en compte les qüestions socials i econòmiques en aquesta complexitat que és el sistema del Delta: els cultius marins, el port de la Ràpita o qüestions que fan referència la pesca s’han de tenir en compte”, subratlla.
Vidal situa la decisió de restaurar amb sorra la barra del Trabucador i tancar la badia com una “actuació d’emergència” amb l’objectiu de recuperar la dinàmica pròpia de l’espai. Entén també que es tracta d’una solució temporal davant l’actual manca de sediments i que, a llarg termini, ha de passar per “entendre els processos naturals”, més enllà de moviments massius de sorres. “Sempre cal buscar solucions perquè la natura treballi a favor nostre”, conclou.