Durant molt de temps la idea de concebre Catalunya com una casa de pagès, un mas, ha habitat l’imaginari col·lectiu, la memòria gairebé genètica del país. Independentment dels governs, el concepte funcionava com una mena de distribució orgànica del territori que de forma conscient o inconscient tothom donava per feta.
A la planta baixa hi havia els espais útils i imprescindibles: el lavabo, el lloc dels cubells d’escombraries, la quadra dels animals —que era l’energia antiga. Aquí hi situava les Terres de l’Ebre, que aporten des de fa anys més del 60% de l’energia elèctrica de tota Catalunya, i també el riu, l’aigua de la cisterna de la masada.
Als baixos també hi situava la pallissa, els graners, la bodega, l’accés a l’hort i als camps. Allí hi situava la plana de Lleida.
Al primer pis hi havia el menjador gran, la cuina, el rebedor, la sala d’estar, el lloc on entra la llum i on passa la vida pública. Allí l’imaginari situava Barcelona: moviment, gent, decisions.
Al segon pis hi havia les habitacions, el descans i les terrasses que miren cap al nord: Girona, l’Empordà, les comarques que respiren entre mar i muntanya.
Era una manera ràpida d’explicar el desequilibri del país.
Però el creixement demogràfic desorbitat dels darrers anys —intencionat o no— ha alterat aquella distribució gairebé natural. Al menjador cada vegada hi viu més gent. A la planta baixa, cada vegada menys.
I a les golfes —els Pirineus— cada vegada hi puja menys gent a revisar les teules.
Quan una casa es buida per baix i per dalt, passa una cosa molt simple: es deteriora.
Primer es tanquen les finestres. Després es perd el soroll de la vida quotidiana. L’hort es deixa d’arreglar. Els fonaments de la casa no es revisen. L’aigua de al cisterna no es renova. A les golfes quan plou hi entra humitat perquè ningú canvia les teules.
Mentrestant, al menjador, rebedor, sala d’estar cada vegada hi ha més gent.
Però una casa és alguna cosa més que un edifici. Una casa és una manera de viure, un caràcter, una identitat.
I aquí apareix la gran paradoxa del país.
Mentre la Catalunya de comarques es va buidant de gent —els pobles, els camps, la muntanya—, la Catalunya que creix, la del menjador, també es va buidant d’una altra cosa: de catalanitat. Del sentiment de pertànyer a una terra, de tenir una llengua pròpia, d’aquella flama discreta que travessa les generacions i que fa que un país no sigui només un lloc on viure, sinó també un lloc on reconèixer-se.
És el doble buidatge.
El territori perd habitants. I el centre del país perd identitat, cada vegada concentra més població, es va tornant més neutre, més híbrid, més semblant a qualsevol altre lloc.
I així, a poc a poc, la casa deixa de tenir aquella forma pròpia que la feia genuïna, única.
Fins que un dia passa una altra cosa.
La masia, envoltada cada vegada més d’asfalt, acaba semblant una propietat abandonada.
I aleshores arriba un promotor.
Un gran grup immobiliari que mira la casa amb ulls diferents. No hi veu una història ni una manera de viure. Hi veu metres quadrats.
Els arquitectes del buidatge comencen a veure plànols on les golfes es poden convertir en apartaments. La planta baixa es pot transformar en garatges, oficines bancaries . El menjador, rebedor, sala d’estar y habitacions, es poden seccionar en pisos petits, claustrofòbics i a preus desorbitats.
I els que encara vivien a la casa comencen a rebre l’avís.
El desnonament.
Però potser el desnonament no és només físic. Potser també és identitari. Tal vegada, mentre discutim sobre el preu dels pisos, el que s’està posant en venda és la casa sencera.
I potser la pregunta que hauríem de fer-nos és molt més simple: què queda d’un país quan els seus fonaments es buiden, les golfes s’abandonen i el seu menjador deixa de recordar qui és, d’on ve i de quina casa forma part?
Perquè quan una casa perd la memòria dels qui l’habitaven, ja no és una casa. És només un edifici.
I un país que deixa de ser casa acaba convertint-se, tard o d’hora, en un lloc d’on tothom pot entrar i sortir… però on ningú ja no sap ben bé si encara hi viu.
