Vagi per endavant el suport d’aquest article editorial cap a l’objectiu central que defensa l’Agrupació de Penyes i Comissions Taurines de les Terres de l’Ebre: salvar tres modalitats dels correbous, avalades per una majoria del Parlament. Des d’aquella legalització fins el dia d’avui, no hi ha suficients motius objectivables per tornar a posar el tema damunt la taula, més enllà de les reserves ètiques que les moltes abstencions que llavors es van produir, tornen ara a manifestar-se, aprofitant que dos formacions polítiques minoritàries vulguen alterar gratuïtament la pau social aconseguida a tot Catalunya, únicament per l’interès polític de marcar perfil.
Els grups parlamentaris d’En Comú Podem, i la CUP, òbviament estan totalment legitimats per escollir el tema i el moment de llançar-lo però fer-ho en aquests moments és, només, o bé una cortina de fum (hi ha temes molt més importants pels quals poden treballar com a oposició) o bé el fruit d’un esnobisme animalista que no aguanta un debat cara a cara amb els defensors dels correbous, perquè fa anys que està en pràctica un manual de bones pràctiques que és modèlic, com han demostrat els fets, ja que són molt pocs i excepcionals els maltractaments fora del control veterinari i legal, perquè tot està degudament regulat. I a més, quan algú se salta la norma, hi ha sancions. I és que, agrade o no, cal reconèixer, des de la proximitat, que han millorat molt i molt, no només els correbous, sinó els bous capllaçats o bous embolats que encara es mantenen a les festes majors.
Sembla com si les dos formacions que promouen el debat sobre els correbous al Parlament tinguessen poca faena, o poca notorietat, i triessen el final d’any i Nadal per a un nou tema de conversa de què parlar i necessàriament polemitzar
Una cosa és pensar, com molta gent de les Terres de l’Ebre també pensa, que tard o d’hora aquestes modalitats excepcionals s’acabaran, per la mateixa evolució social imparable, i una altra diferent és portar a la màxima institució del país, el Parlament de Catalunya, un debat replicat que tornarà a ser inútil, sigue quin sigue el resultat. Sembla com si les dos formacions que el promouen tinguessen poca faena, o poca notorietat, i triessen el final d’any i Nadal per a un nou tema de conversa de què parlar i necessàriament polemitzar. Perquè si allò que preocupa és la sensibilitat dels animals, dels bous, hi ha un fet irrefutable: si s’acaben els correbous (i les modalitats que es qüestionen són emblemàtiques, per nuclears) s’acabaran els ramaders de bous braus a Catalunya (i els pocs que queden són a les Terres de l’Ebre) i, amb ells, els mateixos animals, ara tractats com mai en la vida se’ls ha tractat. El millor possible.
Fixada aquesta posició, si hi ha un altre tema a comentar, des d’una perspectiva crítica, que ens afecta a tots socialment (també als seguidors dels correbous), i sobretot als nostres alcaldes i alcaldesses. Mai fins ara (que recordem), o mai en els últims anys, s’ha utilitzat la paraula “cimera” per abordar un tema que, tot i ser significatiu, no és tan important com perquè tots ens en preocupem com si fos determinant per al nostre dia a dia i per al nostre futur. Per tant, apliquem la mateixa recepta: que ningú caigue en la temptació de voler justificar els seus mandats polítics, siguen municipals o siguen de legislatura parlamentària, fent valer el seu suport o el seu vot a la votació que es produirà. I molt probablement trencant disciplines de vot que serviran per quedar bé amb la parròquia, però res més. Bé, potser la competició sí que serà veure qui, des de l’Ebre, és capaç de tombar la mentalitat urbanita predominant.
Els ebrencs som els més pobres de Catalunya, i a ningú, a cap partit polític, se li ha ocorregut la idea -potser necessària- de crear, ara sí, una cimera d’alcaldes, o de càrrecs electes, i començar a plantejar com sortir d’aquesta situació
Allò que cal exigir als parlamentaris i als càrrecs municipals és que treballen amb estratègia de futur pels interessos de tots, amb fets i resultats avaluables. Que treballen més de vuit hores al dia per fer-nos sortir de l’empobriment i del despoblament en el qual estem immersos, com recordàvem en l’editorial de la setmana passada. Som, els ebrencs, els més pobres de Catalunya, i a ningú, a cap partit polític, se li ha ocorregut la idea -potser necessària- d’organitzar amb caràcter d’urgència, ara sí, una cimera d’alcaldes, o de càrrecs electes, i començar a plantejar com sortir d’aquesta situació. Una situació de la qual, com ja vam dir, només sortirem si entre tots (o entre una ampla majoria), s’aposta per un consens real i es dissenya un nou Pla Estratègic de territori, que continua no se sap on. I fet pels millors especialistes, que n’hi ha.
Creix el populisme, mentre decreix el rigor i els actius i actors de la política basada en l’interès general
I llavors sí. Llavors haurem d’anar tots darrere de la pancarta a reivindicar que volem un futur millor. Potser la continuïtat dels correbous pot ser un punt o un apèndix d’aquest pla estratègic, perquè també crea riquesa i negoci i és un fet diferencial, però que no s’inverteixin els termes de les prioritats, si us plau. Aquesta setmana els mitjans de comunicació hem rebut tantes notes de premsa i avisos, advertint-nos que a la Ràpita (caldrà preguntar-se per què s’ha escollit aquesta població) es feia una “roda de premsa entre l’AGRUPACIÓ DE PENYES I COMISSIONS TAURINES DE LES TERRES DE L’EBRE”, junt una “CIMERA D’ALCALDIES”, que gairebé fa passar vergonya pel llenguatge i reiteració que s’han utilitzat, quan hi ha i hi ha hagut una dotzena de temes molt més importants que sí que ho haurien pogut justificar. Fixem-nos que estem en la setmana d’una massacre a Palestina, com a resposta a la d’Israel, i encara ni s’ha convocat una cimera de caps d’Estat.
Tot això té una explicació molt clara i força evident: creix el populisme, mentre decreix el rigor i la bona política basada en l’interès general. No seria més urgent i justificat fer una cimera d’alcaldes per acordar una estratègia comuna per resoldre el tema de l’Hospital Verge de la Cinta? O per a coordinar una política territorial industrial ara que arriba el Fons Nuclear? O d’ofertes turístiques complementàries i ben coordinades per dinamitzar un nou model econòmic? O per contactar amb els ebrencs absents i recuperar el talent perdut durant dècades des de la guerra civil ençà? Bé, la part positiva de tot això que no es fa, i que se substitueix per les habituals baralles locals govern-oposició que cada dia interessen menys, és que els mitjans -és una ironia continuem rebent notes de premsa i convocatòries, per anar omplint omplint i passant el temps. Però d’intel·ligència política basada en les bones estratègies, solvents i compartides, tots els formats periodístics continuen estant en blanc i buits.
