El primer dia d’aquest setembre, les primeres espases de la política estatal i nacional van passar per platós i locutoris. Els principals líders i governants van marcar el full de ruta del nou curs polític en els pròxims mesos, i en allò que més afecta els ciutadans, hi ha una certesa, i una que no ho és tant. A l’Estat no hi haurà avançament electoral, encara que no s’aproven els pressupostos; i a Catalunya, els pressupostos depenen en bona part del que decideixi Esquerra Republicana de Catalunya.
Que hi hagi nous pressupostos a Catalunya és el punt més clau per al futur de les Terres de l’Ebre. I no només perquè el fet que no aprovar-los ja va provocar la inestabilitat i la pèrdua generada per l’últim avançament electoral (decidit per l’expresident Pere Aragonès); sinó perquè, quan parlem de recursos i d’accelerar el reequilibri territorial, al sud de Catalunya l’equació només pot aportar molts més diners, ja que partim d’un cul-de-sac històric. I ara mateix hi ha damunt la taula, no només brots verds, sinó projectes estructurals que generen il·lusió i noves oportunitats.
Després de cinquanta anys d’espera, ja és una realitat el reg del canal Xerta-Sénia. A finals d’any es coneixerà si el Molló és la seu de la gigafactoria estatal per a un futur que no depengue de les tecnològiques anglosaxones. Els Fons de Transició Nuclear estan mobilitzant els clústers, i els talents perduts arreu del món -per dècades de diàspora-, ja comencen a preguntar si hi ha opcions de tornar a casa. I la planificació de l’ampliació del polígon Catalunya Sud, vinculat a la nova estació de mercaderies, si més no ja està acabada. Hi ha encara molts i molts dèficits, com l’escandalosa situació de l’hospital de referència, però tot té un punt en comú: depèn dels pressupostos públics.
Per encadenament de legislatures, els mèrits de les oportunitats que estan damunt la taula no són del PSC, perquè també ho són en gran part d’ERC, i si s’estira més la mirada, també de Junts, o de la corresponsabilitat dels Comuns. A les Terres de l’Ebre les coses van canviar entre el 2000 i el 2004, quan el Partit Popular es va acabar fent invisible al territori, coincidint amb el fet que les principals forces polítiques van començar a cooperar, encara que només fos per conveniències d’aliances aritmètiques i d’accés al poder, més que per convenciment. I ara que es compleixen els vint-i-cinc anys d’aquell crac social i després polític, caldria no oblidar que l’essència de la política és diàleg i pacte, com ha demostrat Salvador Illa entrevistant-se amb Carles Puigdemont.
A les Terres de l’Ebre hem de tenir clares, molt més clar que ningú, quines són les prioritats per al nou curs polític, i dels que vindran en els pròxims anys: buscar els camins més directes i viables, per redreçar la situació econòmica i corregir els dèficits estructurals, que són molts. Fan falta almenys dos dècades per situar-nos a la mitjana del país, i, perquè no, aspirar a més si som capaços d’implantar un model econòmic alternatiu. I el primer que haurien de fer les forces polítiques del territori -ho tornem a dir en aquesta represa de l’editorial setmanal-, és actualitzar el Pla Estratègic de les Terres de l’Ebre, fent participar a tothom. Però cal asseure’s a una taula, aportar tècnics, actuar amb transparència, i ser pragmàtics i intel·ligents. Potser és demanar massa perquè els nostres referents polítics més directes prioritzen ara la supervivència de cadascú?
