Les Terres de l’Ebre, territori conegut pel seu esperit de resistència, per la força del riu i la memòria de les seves lluites socials, ha estat històricament una terra allunyada del batec casteller del Camp de Tarragona o del Penedès. Tot i això, en la darrera dècada, diverses colles castelleres han intentat arrelar en aquest sud identitari de Catalunya. El balanç, però, és desigual i mereix una mirada crítica.
Tot i formar part d’una Catalunya on els castells han estat reconeguts com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO (2010), l’Ebre ha viscut aquesta tradició de manera perifèrica. Tanmateix, els darrers deu anys han vist l’aparició de diverses colles castelleres al territori. El balanç, però, convida a la reflexió: estem davant d’una nova forma d’expressió cultural o d’una imitació sense arrels?
Segons dades recollides per diversos mitjans, actualment existeixen (o han existit fins fa poc) tres colles castelleres a les Terres de l’Ebre:
- Xics Caleros, de l’Ametlla de Mar, van ser la primera colla del territori, fundada el 2013. Segons VilaWeb, la seva creació va ser vista com un pas històric. No obstant això, la colla es va dissoldre cap al 2018, deixant entreveure els límits del creixement casteller en aquesta zona.
- Castellers de Tortosa, nascuts el 2015, han tingut una trajectòria més estable. Amb l’objectiu de fer ciutat i teixir xarxa social, han aconseguit mantenir una activitat regular, tot i els alts i baixos de participació.
- Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, amb seu a Amposta/Deltebre, són una de les apostes més visibles per apropar la cultura castellera a un territori on no ha estat mai tradició.
Aquestes colles han comptat, segons Imagina Ràdio, amb un nombre conjunt de més de 300 castellers en els seus moments de màxima activitat. Però la xifra, malgrat semblar positiva, no reflecteix ni una estructura consolidada ni una regularitat competitiva. En molts casos, els castells assolits són de gamma baixa, i la presència en diades és esporàdica.
Reptes estructurals i culturals
El principal problema de les colles ebrenques no és la passió ni l’esforç dels seus membres, sinó l’absència d’arrelament cultural previ. A diferència del Penedès o del Camp, el castell aquí no forma part de la memòria col·lectiva, i sovint és percebut com una «importació» aliena. En declaracions recollides per Imagina Ràdio, les mateixes colles reconeixen que necessiten créixer, consolidar membres i fer molta pedagogia.
A més, la despoblació juvenil, el teixit associatiu fragmentat i una certa desconnexió amb les dinàmiques culturals del país dificulten l’estabilització d’aquestes iniciatives. Tal com alerta La Xarxa, les colles fan esforços per oferir assajos oberts i activitats de difusió, però sovint sense suport institucional continuat ni un retorn social prou fort.
Aquí s’obre el debat de fons: per què costa tant que el fet casteller arreli a les Terres de l’Ebre? La resposta no és senzilla, però sí multifactorial:
- Absència de tradició: El castell no forma part del relat cultural de l’Ebre. No hi ha antecedents històrics significatius, ni tampoc referents locals que hagin viscut aquesta pràctica com a pròpia. És una cultura que arriba “de fora”, i en molts casos, s’ha percebut com una imposició o una moda metropolitana.
- Despoblació i manca de relleu juvenil: Les Terres de l’Ebre pateixen un envelliment progressiu de la població i l’èxode juvenil cap a altres zones. Això debilita el teixit associatiu i fa molt difícil mantenir colles que requereixen un volum considerable de persones joves, actives i compromeses.
- Competència cultural: El territori ja disposa d’un calendari festiu propi, fortament arrelat — festejos tradicionals, cultura popular local, jotes, música de banda, focs, bous— que, en alguns casos, entra en conflicte simbòlic amb la idea del castell com a símbol nacional i centralista.
- Manca de suport institucional fort: Malgrat alguns ajuts puntuals, les colles castelleres ebrencques no han rebut un suport estructural ni un pla de consolidació. La Xarxa recull que, tot i els esforços de difusió (tallers, assajos oberts, col·laboracions escolars), falta una política cultural clara per fer créixer aquestes iniciatives amb garanties.
És evident que la presència de colles castelleres a l’Ebre enriqueix el mapa cultural català. Cada colla és una comunitat, una xarxa de suport, una escola de valors. Però alhora, cal fer autocrítica i preguntar-se si aquest model encaixa realment amb la realitat ebrenca.
Hi ha un cert perill que aquestes colles actuïn com una mena de vitrines culturals per “complir l’expedient” de la catalanitat, en lloc de respondre a una necessitat comunitària autèntica. Quan el castell esdevé un símbol de normalització nacional, però no té arrelament al territori, corre el risc de quedar com una peça decorativa, desconnectada de la realitat local.
Potser caldria deixar d’imitar i començar a reinterpretar. No es tracta de rebutjar els castells, sinó de repensar com poden conviure amb la cultura pròpia del sud.
7 comentaris
Hola, de l’article dels castells, els Xics Caleros tornen a funcionar, estan en formació. I desde l’any passat hi ha una altra colla al territori, Los Xics de Flix.
Si no hi hagués intents, encara estaria la Muixaranga al País València o la Muixaranga no existiria i encara estaria en us el Ball de negrets. Que pensarien a valls al 1791 quan els Xiquets van aixecar el seu primer castell? Si us plau, ajudeu a sumar i no podeu pals a les rodes.
Hola Àngels,
He llegit el teu article i, sincerament, si desconeixes el tema és millor no opinar. El que has escrit sobre els castells a les Terres de l’Ebre no té rigor i ofereix una imatge distorsionada de la realitat.
Els Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, que l’any passat van arribar a ser colla en formació, més que “ser una de les apostes més visibles”, van estar a punt de desaparèixer. Tot i això, finalment, es van poder recuperar i tornen a ser colla de ple dret.
Mentrestant, els Castellers de Tortosa s’han mantingut actius de manera ininterrompuda des del 2015, portant el nom de l’Ebre arreu. Tant és així que, com bé diu Reis, enguany ha nascut una nova colla, els Xiquets de Flix, que els han escollit com a padrins. El seu naixement és una molt bona notícia i demostra que la tradició castellera arrela i creix també al nostre territori.
Per això, expressions com “tradició importada” o “peça decorativa” només mostren un desconeixement absolut. Els castells formen part del patrimoni cultural català i, per tant, també de les Terres de l’Ebre. Que aquí la tradició sigui més recent que al Camp de Tarragona o del Penedès no la fa menys nostra.
Informa’t abans d’opinar. Negar que els castells a l’Ebre són nostres és menysprear la història i l’esforç de les colles.
Article lamentable. Abans d’escriure sobre un tema s’hauria d’estar informat, saber l’estat de les quatre colles ebrenques (i no tres), les seves activitats i sinèrgies amb altres fets culturals com muixerangues, sardanes o diables. Tampoc entenc el motiu i sentit de tirar pedres contra la cultura castellera. Però veig que premia més un títol sensacionalista amb un article mediocre abans que la professionalitat.
Crec que la comparació que es fa dels castells com una “tradició importada” s’ha de matisar. A les Terres de l’Ebre ja hem vist molts exemples de projectes culturals i festius que en el seu inici semblaven febles o gairebé invisibles, i que amb els anys han acabat consolidant-se i esdevenint actes multitudinaris i centrals per a la nostra identitat col·lectiva.
Només cal recordar les penyes de les Festes de Tortosa: fa unes dècades eren pràcticament inexistents i avui en dia són el motor i l’acte més multitudinari de la ciutat, amb una capacitat de convocatòria i cohesió social impressionant. O el cas dels correfocs: antigament no hi havia cap colla de diables a l’Ebre i ara el territori compta amb diverses formacions ben actives i arrelades, que ningú no posaria en dubte que formen part de la nostra cultura popular actual.
Això demostra que les tradicions no són estàtiques ni immutables, sinó que es construeixen i s’enriqueixen amb el temps, a mesura que la gent les fa seves. Així que els castells poden créixer aquí igual que ho han fet altres expressions que avui considerem “nostres”.
Per tant, més que veure’ls com una tradició aliena, potser hem d’entendre’ls com una oportunitat de futur: un projecte en construcció que, amb perseverança i suport, pot arribar a ser un element clau de la vida cultural i associativa de les Terres de l’Ebre, com ja ho han estat altres iniciatives que en el seu moment també semblaven “importades” o “menors”.
Aquest és el clar exemple de la deriva dels mitjans de comunicació on donen veu a gent amb 0 formació i intenció comunicativa on només fan pura divulgació d’idees personals allunyades del rigor periodístic. Aquest article només pretén ser un atac difamatori cap a l’esforç de moltíssima gent per fer cultura, vingui d’on vingui i tingui o no arrelament històric.
La cultura és un element viu i transformador i és per això que com a ebrencs hem deixat de banda tradicions que ja no ens representen i n’hem incorporat d’altres que ens mouen. A més quin on és el problema a què una agrupació concreta de gent vulgui desenvolupar els seus interessos culturals amb plenitud i condicions siguin o no multitudinaris?
Que ens vols dir amb fet comparatives entre colles que mouen masses de gent més elevades que altres? És greu perquè no només desvaloritzes les colles castelleres de l’Ebre sinó qualsevol agrupació cultural del territori. Que potser les propostes i formacions musicals de l’Ebre són residuals per no omplir estadis i camps de futbol? Ens vols dir això?
Parlar de cultura importada és caure en un estancament i rigidesa cultural que, avui en dia, en un món globalitzat i multicultural és extremadament antagònic i perillós. A més que, arguments com aquest només generen divisió entre pobles del nostre propi territori generant idees, com dic, de divisió i no pertinença a un texit sociocultural major, aïllant encara més a la societat ebrenca de la resta del conjunt del nostre territori.
El fet que una persona expressi una opinió que no coincideixi amb la seva, i ho faci de forma respectuosa i exposant arguments, no pot ser criticable. Ni dona peu a atacar al missatger, que acostuma a ser ja un mal costum d’una societat que veu un enemic en tot aquell que no pensa com ell i pensa que els mitjans hem de formar part de trinxeres.
Totalment d’acord i aplicable al que dieu per tant