La setmana passada van tenir lloc les proves d’accés a la universitat, l’anomenada selectivitat, implantades el 1975. Un conjunt de diferents exàmens, la majoria dels quals no tenen res a veure amb els continguts del grau universitari al que es vol accedir, que defineixen el futur dels estudiants que s’hi presenten. Uns dies de nervis per a la majoria.
“La selectivitat són unes proves d’accés en les que, cada vegada més, s’opta per rebaixar la dificultat”
Malauradament el batxillerat s’ha convertit en un període de preparació per a les proves d’accés més que no pas dos anys d’aprenentatge i de construir una base sòlida i uns hàbits d’estudi imprescindibles per afrontar un grau universitari.
La selectivitat són unes proves d’accés en les que, cada vegada més, s’opta per rebaixar la dificultat, amb la corresponent davallada de nivell i continguts dels currículums i les competències marcades pel departament d’Educació. Una situació que fins i tot s’està començant a extrapolar a alguns graus universitaris.
I a tot això s’hi afegeix la voluntat d’alguns sectors d’utilitzar en excés els jocs, les noves tecnologies i de fer valdre aquella màxima de “no cal manar deures”. Per posar un exemple, recordo que durant les presentacions del treball de fi de màster, el tribunal, format per 3 pedagogs i 0 matemàtics va estar a punt de suspendre una programació per a matemàtiques de 2n de Batxillerat per no introduir suficients jocs, no fomentar la lectura durant les classes de matemàtiques i pretendre que els alumnes realitzessin, al llarg del trimestre, una fulla amb un centenar d’integrals, considerant-ho excessiu.
“Serem la generació on més població compta amb un grau universitari, però de cap manera serem la generació més ben preparada”
Aquells lectors que hagin estudiat matemàtiques i hagin après integrals coincidiran amb mi que l’única manera d’aprendre a integrar és integrant, i cal repetir el procés moltes vegades per adquirir les diferents tècniques d’integració. I aquest càlcul mecànic s’ha de combinar amb la comprensió del que s’està executant, el perquè de les coses.
Serem la generació on més població compta amb un grau universitari, però de cap manera serem la generació més ben preparada. Cada vegada més, s’està perdent la cultura de l’esforç. I no crec que sigui responsabilitat només del jovent, el jovent s’adapta al que el món adult ha generat, amb una societat que s’accelera i que opta per la immediatesa, on potser no s’ha sabut fer valorar la importància de l’esforç i del treball a mitjà i llarg termini. Cal repensar quina societat volem construir i això, al meu entendre passa per repensar quin ensenyament oferim als joves.
Acabo, traslladant la meua enhorabona i reconeixement a tot aquell professorat que, de forma (massa) discreta, aposta per no preparar l’alumnat només per superar exàmens, sinó per anar més enllà i transmetre i treballar continguts que contribuiran a la formació de l’alumnat, que potser no tenen resultats a curt termini, però que els faran persones més competents, formades i preparades per afrontar el futur.
