En ciències socials, un model sobreajustat és aquell que s’aprèn tan bé els detalls d’un cas concret que acaba perdent la capacitat per entendre el món real. S’ajusta tant a unes dades determinades que, quan presentat amb la variabilitat intríseca del món, falla. El paralelisme és poderós quan el contrastem amb els temps que vivim. Avui en dia, el sobreajustament ja no és àmbit exclusiu de les matemàtiques: també hi ha algoritmes, intel·ligències artificials i, en certa manera, persones. L’ecosistema digital actual ens han acostumat a un consum, cuasi únic, de contingut específic i fet a mida. Filtrat per als nostres gustos, afinat per retenir-nos la mirada i expert per provocar una resposta immediata. No volen que penses, sinó que et quedes.
La promesa era la comoditat: veure allò que ens interessa, allò que ens agrada, allò que connecta amb nosaltres. Poques vegades la comoditat és tan gratuita com sembla. Els algoritmes actuals, alimentats i perfeccionats per la sabiduria colectiva digital (=IA), no només detecten patrons: reforcen preferències. Si ens fascina un tipus de contingut, n’arribarà molt. Si reaccionem amb ràbia, eufòria o morbositat, encara més. Llògica simple per a un manipulador emocional: maximitzar atenció i asegurar permanència, de la resta se n’encarregarà la bioquímica cerebral. Només premiem el plaer, no la incomoditat; la confirmació, no el contrast; la reacció, no la reflexió. I així, a poc a poc, anem convertint l’espai públic en una successió de miralls on cadascú només veu allò que ja estava disposat a acceptar.
En aquest context, en un món amb savis i eminències que surten sota les pedres, sorprèn massa que ningú predís la creixent dificultat de molts joves per tolerar la frustració, la discrepància o la incomoditat, oi? Seria injust atribuir-ho tot a les xarxes: educació, família, precarietat, sobreprotecció, estètica, ansietat… tot suma. Però negar el paper dels entorns digitals seria ingenu, per no dir perillós. Quan una persona s’acostuma a consumir només allò que li encaixa, allò que li agrada o allò que li proporciona una recompensa immediata, el desacord es viu com una ofensa, i el límit com una agressió. La frustració, part essencial del creixement personal i democràtic, deixa de ser una experiència que forma i es converteix en una emoció que desborda. I d’aquesta incapacitat per sostenir el malestar neixen sovint la irritació, el rebuig i la crispació.
Els mitjans tradicionals funcionen d’un altra forma. La ràdio, la televisió i els diars no permeten aquest control individual i fet a mida del relat. Hi ha menys capacitat de triar cada segon, menys personalització, menys menú a la carta. Això té defectes evidents: discursos més generalistes, menys representació de sensibilitats minoritàries, més poder concentrat en pocs emissors… Però també tenia una virtut que avui convé reivindicar: obligava a conviure amb allò no triat. A escoltar opinions que no coincidien amb les pròpies. A compartir referents amb gent diferent. I, sobretot, a consumir continguts en contextos més col·lectius: el menjador de casa, el cotxe, el bar del poble, la discussió entre iguals. No era un sistema ideal, però sí un terreny més favorable per entrenar l’esperit crític, el matís i la tolerància al desacord.
No es tracta de mitificar el passat ni de condemnar el present. La personalització pot ampliar oportunitats, afinar interessos i democratitzar l’accés a molts continguts. Però també pot tancar-nos dins d’una bombolla emocional on només sobreviu allò que ens agrada sentir. I una societat que es desacostuma a la fricció és una societat més vulnerable a l’enuig, a l’odi i a la simplificació. Potser per això proliferen amb tanta facilitat els discursos sensacionalistes i populistes: perquè ofereixen respostes ràpides a individus educats en la immediatesa i poc habituats a la incomoditat. Una societat que només vol sentir-se còmoda corre el risc d’acabar pensant —i convivint— com un model sobreajustat a la di.lusió i, cada cop més afí, a la distància amb la realitat.
