Aquest 25 juliol ha fet el 88è aniversari de l’inici de la batalla de l’Ebre. La batalla més cruenta i llarga de la Guerra Civil va començar en tres fronts. Al nord per Faió, pel centre Ascó-Flix i pel Sud a l’Aldea.
Dels tres fronts on els soldats republicans van travessar el riu Ebre només va tenir èxit la part central, és a dir, Ascó-Flix. Aquella nit de Sant Jaume, el riu Ebre a l’altura d’Amposta es va tenyir de roig. La XIV Brigada Internacional, més coneguda com la Marsellesa, composta per quatre batallons i integrada per soldats francesos i belgues fou totalment aniquilada entre la línia imaginària que unia la Torre de Quinto, de la part republicana, i la Torre de la Càrrova a la part d’Amposta, on tenien les posicions de defensa els fusellers de l’Ifni més coneguts com les mans negres, sota el comandament franquista del General Yagüe.
La batalla de l’Ebre va durar 115 dies, 115 dies de dolor, morts i vides truncades per la irracionalitat humana. 115 dies que van crear llocs de Memòria, com el memorial Camposines a la Fatarella on descansen les restes dels soldats que van perdre la vida durant la batalla, o l’Hospital del Mas de Santa Magdalena, on es va improvisar un cementeri per aquells que no podien superar les ferides provocades per les armes enemigues. I com no! l’Hospital de la Cova de Santa Llucià , que es va transformar en hospital de campanya de les Brigades Internacional.
El cas és que és normal que allí on es produeixin fets traumàtics, on la barbaritat humana sense cap lògica causa un immens dolor a la població, es converteixen en llocs de Memòria. És un fet transcendental, lògic i humà. El dolor i les ferides provocades s’han de saber curar. Dolors i ferides que tarden molts anys a tancar-se. Els fets traumàtics no s’assimilen tan fàcilment i és per això que existeixen els llocs de Memòria i per aquest motiu s’han de preservar i respectar.
Els humans, les persones, els ciutadans han d’aprendre a recordar i rememorar aquells fets que canvien la idiosincràsia d’un poble, la forma de pensar, la manera de ser. Així, les ferides i els fets traumàtics es tanquen i no perduren en el temps, evitant que l’odi ens mantingui en l’ambient durant generacions. Les atrocitats humanes no s’han d’oblidar, però s’han de saber perdonar.
Per acabar dir que una de les conclusions que he après en aquesta vida és que no s’han d’oblidar els errors comesos, sinó aprendre d’ells i d’aquesta manera no tornar-los a repetir. Per altra banda s’han de respectar els llocs de memòria per respecte als que van patir o van deixar la seva vida a mans d’altres humans o altres fets traumàtics i per tant no obrir ferides que a poc a poc van tancant-se.
