Vivim immersos en un cansament crònic. I no el cansament que sentim quan hem viscut un dia productiu de manera sana, sinó un cansament crònic fruit d’intentar fer moltes coses a la vegada, d’intentar arribar a tot i sentir que rendim més quan “anem súper liats”.
Intentar fer el màxim de tasques al dia no ens fa ser millors, ens fa anar més estressats. I és que estar tan ocupats s’ha convertit en una competició per a veure qui arriba més lluny, qui té més plans a l’agenda i qui fa més coses en un dia.
Estic segura que no soc la única que parla amb el seu grup d’amistats i acaben sortint converses com “no puc quedar perquè a les cinc vaig a fer això i a les set allò altre, vaig de bòlit i no tindré temps”.
Ja no preguntem “com estàs?” esperant una resposta sincera. La resposta socialment acceptada és una altra: “uf, no paro”, “vaig a tope”, “no tinc temps de res”. I si algú diu que està tranquil, que té temps lliure o que simplement està bé… gairebé incomoda. Com si la calma i no anar accelerat fos sinònim de fracàs.
Això em fa veure que hem romantitzat l’estrès, fent-nos creure que és sinònim de productivitat, d’ambició i de tenir una vida plena. I per a mi, ara que he canviat el xip i he deixat enrere la meva versió estressada per voler ser massa productiva, tenir una vida plena és gaudir dels moments amb calma i la tranquil·litat de no portar pressa perquè saps que ho estàs fent bé.
En tota aquesta voràgine de pensaments relacionats amb l’estrès, la productivitat i l’ambició, li dono un paper important a les enemigues de la societat actual: les xarxes socials. A les xarxes només es mostren vides impecables: gent que treballa molt, entrena molt, viatja molt i té unes rutines controlades per un rellotge que realment les té atrapades. Però això no ho veiem, nosaltres només veiem a la gent que s’aixeca a les 5 del matí, es fan la seva rutina de cremes facials, es maquillen, es posen guapes, surten a passejar amb el gos, es fan un esmorzar saludable digne d’un brunch londinense, i quan t’ensenyen el rellotge encara son les 7h.
Lluny d’inspirar-nos i motivar-nos, això ens pressiona, ens autoexigeix, i ens fa sentir culpables per descansar. I descansar no és un càstig, sinó una necessitat biològica i emocional. Descansar ens fa pensar amb claredat, ens fa ser més creatius, ens fa ser millors perquè tenim cos i ment calmats. I això és el que ens ajuda a ser productius de forma sana i bonica.
Hem establert una relació tòxica amb el temps que tenim, i hem de recordar que el temps passa i no torna, els moments viscuts i gaudits es queden dintre nostre.
Així que sigueu productius amb cap i amb cor, sense deixar passar els moments que realment valen la pena: moments amb els teus i amb tu mateixa.
