Cada cop que sona un avís de Protecció Civil, el país s’atura uns segons. Els segons de l’”ai, ai” col·lectiu. Ara bé, minuts més tard el ball etern de preguntes sense resposta ja ha començat: Plourà de veritat? Caldrà anul·lar l’excursió? Els nens aniran a escola? Puc mantenir la reunió presencial? Podrem fer mercat?
Les prediccions meteorològiques no són ciències exactes. Els satèl·lits miren, els ordinadors calculen i els meteoròlegs interpreten, però el cel continua fent la seva. I nosaltres, éssers humans amb tendència a ser pràctics però inevitablement contradictoris, volem que ens avisin amb temps… i sobretot ens queixem -molt- si després només cauen quatre gotes.
Quan no s’avisa i passa una desgràcia, tothom es posa les mans al cap, es pregunta com és possible i es demanen responsabilitats. Quan s’avisa i la pluja no passa de ruixat, diem que “han exagerat” i que la paràlisi atenta contra la vida econòmica i social del país. Som així: volem seguretat i llibertat alhora, i ens costa acceptar que no existeix la seguretat 100% en la predicció i que l’atmosfera no treballa amb garanties.
És cert que l’exercici de prudència de vegades paralitza el dia a dia: activitats ajornades, pagesos que no poden sortir al camp, comerços que tanquen per precaució, escoles que dubten si obrir… I després, si el sol és radiant, és inevitable sentir que se’n riu de tots nosaltres. Però potser és millor així: quedar-se amb el dinar a punt i sense tempesta, que no pas trobar-se al mig d’un torrent amb el cotxe i pensar “tant de bo hagués fet cas de l’avís”. Els avisos han salvat vides i a les Terres de l’Ebre això se sap en primera persona.
Al final, la meteorologia ens recorda una cosa senzilla: la natura és imprevisible, i nosaltres som fràgils i vulnerables. Més val pecar de prudent que no pas de confiat. I si el cel decideix donar-nos una treva, sempre ens quedarà el consol d’haver estat preparats i, sobretot, molt material per als memes de la setmana.
