El conseller de Política Lingüística diu: “No conec cap país que obligui a tenir un nivell per treballar.” (RAC1). A Barcelona això pot sonar raonable, conciliador, modern. Des d’aquí baix, al sud, sona a una altra cosa: sona a “el català no serà condició real enlloc, no ens feu nosa amb drets”. I ho diu una gent que porta anys gestionant la política lingüística des de despatxos on, si som sincers, el català al carrer el parlen un 10% del dia i gràcies.
Quan s’omple la boca allò de “hem de salvar la llengua”, fixa’t d’on surt la veu. Moltes vegades surt de despatxos i estudis que estan a ciutats on el català, en la vida real del carrer, ja s’ha rendit fa anys.
Barcelona, Tarragona ciutat, segons quins barris de Reus, Girona que fa veure que és tota idíl·lica però després vas a comprar i t’atenen directament en castellà, Lleida centre… Són espais on el català és, si surt, una formalitat. Una cosa de “hola bon dia… bueno dime”. Una cosa que només apareix si detecten que tu l’exigiràs. Si no, ni això.
És a dir: el discurs de “salvem el català” surt sovint de llocs on el català al dia a dia ja és residual. On, si ho mires fred, l’ús espontani entre desconeguts no arriba ni a una de cada deu converses.
I aquí ve el cop irònic: aquesta mateixa centralitat urbana que ha renunciat en privat, després baixa la mirada cap al sud, cap a les perifèries, i fa classe magistral. “Heu de tenir cura de la llengua.” “No la deixeu morir.” “Sou l’últim teixit viu, us necessitem.” Com si fóssim reserva natural. Parc temàtic lingüístic.
Mentrestant, nosaltres, que encara la parlem cada dia sense pensar-hi —no per militància, per vida— no tenim ni veu ni mando a l’hora de decidir què és normal. El català viu el sostenim nosaltres, però el relat institucional sobre com s’ha de cuidar, i amb quin to, i amb quina correcció, el marquen ells des de Barcelona. Des d’allà on et poden fer un decret sobre la llengua però després al jutjat, a l’hospital, a la finestreta, t’atenen directament en castellà “per anar més ràpid”.
Això és molt bèstia de dir però és veritat: el país oficial parla com si ens estimés moltíssim, però quan hi ha d’haver una decisió que toca pell —on posem l’abocador, on fiquem els molins de vent, on posem la central elèctrica lletja, on descarreguem els residus, on fem passar la línia que ningú vol veure pel seu cel— la resposta sempre és la mateixa: “A baix. Que a baix no es veu tant.”
Amb la llengua estan fent la mateixa operació exacta però simbòlica: “El català ens importa moltíssim, és la nostra ànima, oh quina emoció”… però que no es converteixi en condició real per treballar, ni aquí ni enlloc. Que no generi conflicte. Que no pari la màquina. I a nosaltres a l’Ebre ens diuen : “ conserveu l’idioma viu, gràcies eh, importantíssim per la nació”… però no us donarem capacitat per exigir-lo com a dret ni tan sols a casa vostra, al vostre CAP, a la vostra finestreta, davant del jutge. Ho podeu fer si voleu, però ja sabeu: anireu més ràpid si ho feu en castellà.
Això deixa el sud i les perifèries (Ebre, Ponent, Pirineu, pobles allunyats de capital) en una situació surrealista: som els últims llocs on el català encara és la llengua natural del bar, de la botiga i de l’insult afectuós… però alhora som tractats com folklore. Accent ebrenc simpàtic. DO sentimental. “Aiiii que maco com parleu.”
I ull, perquè aquí hi ha violència fina: quan el teu parlar propi passa a ser percebut com color pintoresc, però no com llengua que obliga l’altre a adaptar-s’hi, t’estan convertint en postal. Postal de calendari. Patrimoni, sí. Poder, no.
És el mateix que passa quan et venen un macroabocador, o una planta que fa pudor, una nuclear, una planta química, o un dipòsit que ningú vol a tocar de casa seva: “No us enfadeu, és per a tots; vosaltres sou solidaris; sou territori de servei.” Sempre és “sou necessaris per Catalunya”, però curiosament “necessaris” vol dir “vosaltres rebeu el que nosaltres no volem veure”.
I després surt el conseller i diu allò de “no conec cap país que obligui a tenir un nivell per treballar”, i això traduït al nostre dialecte vol dir exactament això: veniu, treballeu, feu calés, cap problema —aprendre català no cal. No cal, no fa falta, no us hi deixeu la vida, que ni els que manem el parlem tot el dia. Només sigueu educats i no demaneu massa.
Ni aquí, al sud. Ni al Pirineu. Ni enlloc.
Això no és defensar el català. Això és, lentament, museïtzar-lo. És agafar el teu parlar ebrenc i posar-lo dins d’una vitrina al costat d’una foto en blanc i negre d’una barca vella amb un pescador que ja és mort, i dir: “Veus això? Això érem nosaltres.” Érem.
I això, perdona, no ho accepto.
