A l’aeroport del Prat, hi ha un bar que sembla sortit d’una pel·lícula de ciència-ficció: no hi ha cambrers, ni cuiners, ni dependents. Un braç mecànic silenciós es mou amb precisió quirúrgica entre unes prestatgeries plenes de productes envasats, els agafa, els serveix i gestiona tota la comanda sense que cap mà humana hi intervingui. Tot el procés està automatitzat: només cal prémer unes opcions en una pantalla i esperar que la màquina faci la resta.
Fa més de mig any que aquest bar futurista està obert, i jo hi passo sovint. Però hi ha un detall que em crida poderosament l’atenció: mai no hi he vist més de tres persones consumint-hi alhora. Sovint, fins i tot, està completament buit.
I és en aquesta imatge —en aquest petit fracàs robòtic enmig del formiguer humà d’un aeroport internacional— on retrobo una mica d’esperança. Davant dels pronòstics més catastrofistes que anuncien un futur dominat per la intel·ligència artificial, capaç de substituir-nos en gairebé totes les tasques, aquest bar buit sembla recordar-nos que hi ha alguna cosa en el gest humà, en la mirada i en el tracte personal que cap màquina pot replicar. Potser, al final, no tot està perdut.
