En un país on la comprensió lectora no és que estigui com per tirar coets, el menys que es pot esperar de les administracions públiques és que ho posin fàcil. Doncs tampoc. Perquè part de la polèmica (amb moltes derivades) sorgida amb el nomenament del regidor reusenc d’ERC Òscar Subirats com a nou director gerent de la Gesat (que serà ratificada per majoria simple per la Junta General aquest dijous) prové d’una mala redacció d’un dels estatuts. El més curiós és que tothom ha anat fent malgrat les diverses interpretacions des de la seva aprovació el 1993, llegint el més apropiat per cada moment.
El punt de fricció és l’article 26 destinat a regular el règim d’adopció d’acords. Aquest va ser el nus gordià de tot el que ha vingut passant després, perquè una de les frases que s’hi recull és que cal la “majoria absoluta de tots els presents i representats”. Aquesta lectura és la que va donar peu que la secretària suplent dictaminés que el nomenament de Subirats no era possible perquè la votació va acabar amb els sis vots dels delegats de l’equip de govern hi van votar a favor, els cinc de Junts per Tortosa es van abstenir i l’única representant de la CUP es va abstenir. D’aquesta forma, no s’arribaven als set vots afirmatius requerits.
Per al segon intent, dut a terme dilluns passat, s’especulava en una possible absència de la CUP de cara a permetre que, amb 11 representants presents, la majoria absoluta sí que fos possible amb els sis consellers de govern. Però això no només no va passar, sinó que es va tornar a reproduir el mateix resultat. Ara bé, en aquest cas sí que es va validar el nomenament perquè hi ha una altra frase tot seguit a la primera que genera confusió sobre com han de ser interpretades les majories, i que diu el següent: “El President decidirà els empats amb el vot de qualitat”. I és clar, aquí sorgeix la contradicció que ha estat amagada gairebé 30 anys sense que a ningú sembli que li hagi importat en tot aquest temps.
El que no marida de cap manera és que s’hagi de prendre una decisió “per majoria absoluta” però el president pugui decidir el sentit de la votació amb el seu “vot de qualitat”, només possible en cas d’empat. La interpretació del secretari municipal, absent en la primera votació, però present ja a la segona, va ser la d’interpretar els estatuts com si només calgués una majoria simple. Una forma de fer que ve avalada per la manera com s’han anat prenent les decisions al si del consell d’administració aquest mandat. I ja se sap que la jurisprudència és regular els usos i costums… encara que durant els setze anys anteriors de governs convergents i els seus spin-off el govern sempre havia ratificat els acords a la Gesat amb majoria absoluta fos bé del govern o amb l’ajut dels partits que li donaven suport. Tanmateix, la frontera entre l’escrit (avalat també per legislació de caràcter estatal que requereix una majoria absoluta en òrgans col·legiats) i el concepte “és que sempre s’ha fet així” dona peu a tantes maneres de fer diferents que ningú pot garantir, a hores d’ara, que durant tres dècades s’hagi aplicat sempre el mateix criteri, un aspecte fascinant des del punt de vista jurídic perquè podria obrir la porta a una invalidació d’acords per poc que un s’hi vulgui posar.
El més estrany de tot, en tot cas, és que de les tres modificacions dels estatuts que ebredigital.cat ha pogut certificar (els anys 2003, 2011 i 2016) ningú hagi considerat necessari precisar aquest forat negre semàntic. Un laissez faire que, sigui dit de pas, diu molt poc de la fiscalització dels diferents grups polítics que han passat pel consistori en tot aquest període.
