Mentre la cabra es passeja pels carrers de la capital del regne, uns quants lletraferits de la Ribera felicitem per whatsapp la nostra amiga Pilar Romera en la seua onomàstica. L’escriptora riba-rojana, autora de novel·les tan notables com Dins la boira (1997), Li deien Lola (2016) o Els impostors (2019), viu exiliada a Barcelona des de fa temps, d’ençà que a principis del noranta hi va anar a estudiar Història, però segueix en contacte amb els seus amics riberencs.
Ens agraeix les felicitacions i aprofita per comentar-nos que el CCCB organitza una trobada de crítics i escriptors sobre Jesús Moncada : “Tornar a Mequinensa. Vint anys de la mort de Jesús Moncada”, dins de la programació del festival Kosmopolis 25. Sembla que aquesta voluntat cosmopolita justifica l’absència d’escriptors de les Terres de l’Ebre. I, en aquest punt, caldria fer dues consideracions.
La primera, que per “tornar a Mequinensa”, prèviament caldria haver-hi anat, i ens preguntem qui dels experts en la matèria ( Mònica Batet, Núria Benedito, Adrià Pujol i Juan Pablo Villalobos) ha passejat per aquell poble nou, pels seus carrers sense ànima, atrapada al fons del pantà. I, la segona, remarcar l’obvietat que, al sud de Reus, només hi ha una colla de rústics illetrats que poca cosa poden aportar a la lletres catalanes, un conreu que sembla gairebé exclusiu dels paratges situats entre el Foix i el cap de Creus.
Modestament, ens oferim a aportar una pinzellada ebrenca als dilectes programadors, simplement afegint un tertulià originari del nostre gran riu, algú d’entre Mequinensa i Amposta que podria ser escollit entre la desena de candidats perfectament competents en la matèria que tenim en cartera: Hèctor Moret, Josep Sebastià Cid, Montse Castellà, Jesús Tibau, Andreu Carranza, Lluís Rosales, Carles Vega, Josep Sancho, Montse Perelló, Emigdi Subirats o la pròpia Pilar Romera, bona gent coneixedora de l’obra de Moncada i del seu pes en l’imaginari ebrenc.
Potser no fora balder recordar a cosmopolites i modernets que, quan al temps del noucentisme no hi havia novel·la en català, un mig rapitenc i mig ampostí, Sebastià Juan Arbó, va publicar Terres de l’Ebre el 1932, un text esplèndid que es mou “entre l’arrelament i la universalitat”, com ha dit Carme Arnau. I només des d’aquell acte fundacional es pot entendre la literatura de Moncada i el mite de Mequinensa, amb els darrers anys de l’Ebre majestuós solcat pels llaüts, quan encara no estava domesticat, amb una galeria de personatges fascinants, molts d’ells retrats del natural, com l’Hermes de Tamariu, l’Honorat del Rom o la Carlota de Torres, la gran dama, en un constant anar i venir en el temps, entre la Gran Guerra i la destrucció del poble que només sobreviu en la literatura.
Però hauríem de tornar a la cabra. “La cabra tira al monte”, diuen els nostres veïns peninsulars, i el president Illa no ha pogut evitar la temptació de plantar-se a la Castellana a contemplar la desfilada militar en tot el seu esplendor. Mentrestant, els negres presagis sobre la dana Alice es complien amb escreix al Montsià, amb escenes terribles a Alcanar, Godall, Mas de Barberans, Amposta i la Ràpita i amb la principal artèria dels Països Catalans, l’AP-7, tallada.
La consellera Núria Parlón va actuar in absentia des del primer moment i anunciava la restriccions de mobilitat al Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta i la Ribera Alta. Sí, a la bella comarca valenciana que, a criteri de la responsable d’Interior, també podria veure’s afectada pels aiguats i barrancades. I, com que, la gent de l’Ebre tenim la pell tan fina, de seguida es van sentir veus crítiques amb el missatge de l’abnegada servidora pública que, a banda de pensar en Catalunya, és capaç de fer-ho en clau de Països Catalans. I és que som gent de mal acontentar, els ebrencs.
