Últimament, per la meva trajectòria vital —que no és res glamurós, sinó més aviat plena de trastos vells i mobles amb potes coixes—, he hagut de fer força viatges a la deixalleria. Tant a la de Tortosa com a la d’Amposta. I va ser a la d’Amposta on vaig tenir l’honor —o la desgràcia— de coincidir amb un exemplar únic dins l’ecosistema funcionarial: el que jo anomeno el jefe de ranxo.
El jefe de ranxo és fàcil de reconèixer. Porta un uniforme invisible de sheriff que ningú li ha donat, però que ell llueix amb orgull. Té dues característiques principals. La primera: es pensa que aquell espai públic és de la seva propietat, com si la deixalleria fos el jardí de casa seva. La segona: dicta normes amb una rigidesa que faria tremolar fins i tot un capità . Aquí no es recicla res sense el seu beneplàcit. Ell no és un funcionari: és el guardià de les escombraries, el Cèsar dels sofàs trencats, el Torquemada dels matalassos amb molls.
Aquest perfil no és exclusiu de les deixalleries. És una espècie molt més estesa: la trobes a oficines, ajuntaments, hospitals, arxius . El jefe de ranxo no fa un servei públic. No. Et fa un favor. I un favor que cal agrair amb cara d’humilitat i veu suau, no fos cas que s’ofengués i decidís que aquell microones que portes no és prou microones per entrar.
El seu horari és sagrat: obrir a l’hora justa i tancar un minut abans si pot ser. El somriure i l’amabilitat són opcionals, reservats només per a amics, cosins o coneguts. Si té un mal dia, ja el pots anar patint tu també: un mal de queixal seu es converteix en una penitència col·lectiva. I si li fa mal l’esquena… ai, aleshores tot s’atura! No pot aixecar ni un cartó de llet buit. Però això sí: per fer veure que mana, l’esquena no li falla mai.
Nosaltres, els autònoms de llarg recorregut, que hem après a sobreviure a clients impacients, factures impagades i inspectors d’Hisenda, tenim la pell dura. Però aquest tipus de funcionari ens treu de polleguera. Perquè no és només la incomoditat: és la sensació de maltractament. I si hi ha una cosa que no puc suportar, és que es maltracti la gent. I menys encara amb diners públics, amb el sou que surt de les butxaques de tots.
Després hi ha qui diu que criticar un funcionari és injust. I potser sí, si es fa de manera general. Conec molts funcionaris que treballen de valent, que es deixen la pell i que fan la feina amb dignitat i respecte. Aquests no són jefes de ranxo: són professionals. Però llavors hi ha els altres, els que converteixen la finestreta en un escenari on inflar-se l’ego i desfogar-se amb qui els cau a mà.
I jo em pregunto: si aquest “negoci” fos seu, si el sou depengués de l’actitud que mostren al ciutadà, gosarien tractar-lo així? Si el client pogués marxar a la competència, farien el mateix? Em sembla que no. Però és clar: quan tens la plaça fixa i el poder del segell a la mà, et pots permetre ser el sheriff del contenidor.
La pròxima vegada que hi vagi, potser li portaré un barret de cowboy, una estrella de llautó i un fuet. Perquè el jefe de ranxo no és un funcionari: és un personatge de western. Només li falta el cavall, però per sort té la carretó.
