Enguany l’Ajuntament de Cambrils, localitat on resideixo, m’ha encomanat el parlament institucional de la diada. Un veritable honor, certament, per a una persona que -juntament amb la família- tombant i girant hi ha viscut al voltant d’una dècada i mitja. El fet m’ha provocat cavil·lacions diverses a l’hora de seleccionar un tema d’exposició que em resulte còmode, a mi i per descomptat al públic assistent. No cal dir que el metatema de fons havia de ser la llengua, una de les poques coses de les quals puc dir alguna cosa raonable. Finalment, he decidit que oferiré un contrast entre la situació actual i la del segle xviii. Com que de l’estat contemporani de la llengua us en parlo insistentment en els meus articles mensuals, aprofitaré el lliurament d’avui per presentar-vos, amb traços gruixuts, les grans línies interpretatives de l’estat de la llengua al segle anomenat de les llums, una centúria en què paradoxalment en terres catalanes les ombres van tindre un protagonisme notori.
Per a l’avinentesa que ens ocupa m’endinsaré per viaranys més fressats per col·legues de la URV com Jordi Ginebra o Magí Sunyer, investigadors que s’han ocupat de la història social de la llengua i/o de l’estudi dels mites catalans. I és que, efectivament, una de les primeres coses a dilucidar és allò que pot tindre de mítica -que no vol dir falsa- la vinculació de la desfeta politicomilitar del 1714 a Catalunya amb l’ensulsiada de la llengua catalana. Ginebra ha treballat amb la hipòtesi que la mitificació de la crisi lingüística iniciada el 1714 esdevé un discurs que devem, sobretot, als romàntics catalans. D’aquesta manera, els intel·lectuals de la Renaixença van bastir un discurs literari reivindicatiu. Un discurs que cal inserir en el mite genèric que Sunyer planteja a propòsit de la derrota de 1714 i que, segons aquest autor, va més enllà de la pèrdua de les llibertats nacionals i descansa en la pèrdua de la llibertat mateixa.
Hem de tindre ben present que el procés de castellanització ja havia començat uns segles abans, sense prohibicions, quan la cort es va desplaçar a l’interior peninsular. Això va ocórrer amb l’adveniment de la dinastia dels Trastàmara a la Casa reial d’Aragó com a resultes del Compromís de Casp de 1412
Siga com siga, hem de tindre ben present que el procés de castellanització ja havia començat uns segles abans, sense prohibicions, quan la cort es va desplaçar a l’interior peninsular. Això va ocórrer amb l’adveniment de la dinastia dels Trastàmara a la Casa reial d’Aragó com a resultes del Compromís de Casp de 1412. A redós de la cort, les elits del país van protagonitzar una defecció lingüística quantitativament poc rellevant però qualitativament destacada. El català, doncs, va anar perdent presència pública a favor del castellà des d’una gradualitat tan exasperant com efectiva. En el marc de l’esmentat procés, la promulgació a Catalunya del Decret de Nova Planta l’any 1716, va implicar l’establiment d’una política lingüística destinada a la promoció de la llengua de la monarquia borbònica al poder. El precepte lingüístic del decret sintetitzava l’objectiu en la frase “Las causas de la Real Audiencia se substanciarán en lengua castellana”.
Val a dir, però, que l’acompliment rigorós d’aquesta instrucció col·lidia amb la (in)capacitació lingüística de la població catalana, essencialment monolingüe. Aquest fet va provocar que la imposició de la llengua castellana rebaixés el to coercitiu i adoptés una estratègia no tan frontista. Així ho indica una citació de 1716, extreta de la Instrucción secreta de algunas cosas que deben tener presente los corregidores del Principado de Cataluña para el ejercicio de sus empleos, un advertiment que recordava als nous corregidors que tinguessen «el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». Aquesta actitud va propiciar, doncs, que una part de la documentació civil i eclesiàstica es mantingués en català, un fet que és adduït per una mena de literatura revisionista contemporània que defensa la naturalitat de l’adopció progressiva del castellà, un procés que de natural no en va tindre res.
Certament, les queixes per la conculcació dels drets lingüístics no van tindre la mateixa intensitat que els laments insistents per la pèrdua de les llibertats nacionals. El Memorial de greuges presentat a les Corts de Carles III el 1760 deu ser el cas més conegut. Segons Jordi Ginebra, la causa s’hauria d’atribuir al fet que la llengua en aquells inicis del segle xviii no tenia el paper que tindrà més tard en la construcció de la identitat col·lectiva. Això s’esdevindrà amb l’adveniment de la Renaixença, un període on la llengua i la nació aniran de bracet en un relat reivindicatiu que exhibia la resiliència domèstica de la llengua proscrita i la revifalla literària.
La nació, doncs, emergia com un espai relacional que descansava en la uniformitat lingüística dels seus membres. És el moment d’efervescència de la creació dels estats-nació a tot Europa, unes noves organitzacions polítiques que potenciaven la màxima “una llengua, una nació”
En sentit contrari al memorial apuntat, la Reial Cèdula d’Aranjuez, dictada per Carles iii el 1768, oferirà un nou matís a la imposició progressiva del castellà. La cèdula en qüestió exigia “diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco”. La nació, doncs, emergia com un espai relacional que descansava en la uniformitat lingüística dels seus membres. És el moment d’efervescència de la creació dels estats-nació a tot Europa, unes noves organitzacions polítiques que potenciaven la màxima una llengua, una nació. Moltes llengües, entre elles el català, van patir els efectes devastadors de les polítiques lingüístiques uniformitzadores del moment.
D’altra banda, el desenvolupament econòmic de la segona part del segle xviii a Europa va acompanyar la superació de les estructures de l’antic règim i va contribuir a la generació de mercats nacionals. Així, la unitat de mercat es va construir a partir de la preeminència de determinades llengües. En el nostre cas la gestió lingüística del mercat -el peninsular i l’ultramarí- la va assumir la llengua de la monarquia borbònica.
La castellanització de la societat -sense fer massa estralls fora de les classes dirigents- anirà avançant en un segle de les llums en què la presència pública de la llengua catalana es va anar esllanguint de manera correlativa. Avui, la consciència col·lectiva contemporània del poble català vincula la desfeta militar del 1714 al punt àlgid del declivi del català. S’entén, però, que ens referim a la seua presència pública, a la dinàmica comunicativa formal, perquè el català continuava monopolitzant la dinàmica comunicativa de la col·loquialitat. Una decadència que, alhora, també es correlacionarà amb la pèrdua de la sobirania, un fet que impulsa la idea que sense estat la llengua no gaudeix del context òptim per a consolidar-se.
El castellà, avui dia, ha esdevingut la llengua de cohesió social majoritària en una societat avançada multilingüe. En un espai comunicacional on les llengües minoritzades pateixen els embats d’una globalització depredadora
El contrast entre l’ecosistema comunicatiu vuitcentista i la situació -preocupant- del català actualment descansa en l’avaluació d’una dinàmica sociolingüística radicalment diferent. Tal com he advertit a l’inici de l’article, deixaré que el lector faça l’exercici comparatiu. Si de cas, deixaré dit que pose una mica d’atenció en dos fets diferencials especialment rellevants. Un fa referència a la minorització demolingüística severa del col·lectiu catalanoparlant com a resultat d’allaus migratòries diverses. Avui més de dos terços de la població catalana son dipositaris d’altres llengües. I el col·lectiu castellanoparlant constitueix més de la meitat de la població. Contràriament al que s’esdevenia al segle xviii, el català gaudeix d’una salut envejable en l’àmbit formal (públic) de la llengua. L’altra consideració a no perdre de vista és la bilingüització efectiva de la població catalanoparlant, un fet que ha tingut com a conseqüència l’aparició d’un espai de col·loquialitat majoritari en llengua castellana. El castellà, avui dia, ha esdevingut la llengua de cohesió social majoritària en una societat avançada multilingüe. En un espai comunicacional on les llengües minoritzades pateixen els embats d’una globalització depredadora. L’espai de seguretat on el català senyorejava sense gaire competència al segle xviii avui dia s’ha afeblit notablement. Si volem revertir la situació, caldrà lligar-nos bé les espardenyes, el repte és majúscul.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística catalana de la URV
Membre numerari de la Secció Filològica de l’IEC
