Entre pubilles, panoli, concerts i gegants, el setembre a Tortosa té un encant especial, com si es vulgues allargar una mica més l’estiu. La ciutat fa festa i recupera l’activitat, però això no treu que sigui el moment d’iniciar un nou curs.
Crec que la gent s’imagina que els professors passem l’estiu a la platja. Res més lluny de la realitat: jo soc més de piscina. Bromes a banda, a tots ens agrada gaudir de l’estiu, però els docents també el dediquem a repassar allò que hem fet durant el curs per millorar les classes, actualitzar materials, formar-nos i pensar noves propostes per millorar l’aprenentatge dels alumnes.
I, tot i esta variable dedicació estival, l’inici de curs acostuma a devorar-nos en una onada de tràmits. La burocràcia també és ben present als centres d’ensenyament. I en això no vull dir que no s’hagi de fer seguiment, però a vegades perdem massa temps plasmant a un document aquelles pràctiques idíl·liques que hauríem de dur a terme en comptes de centrar-nos en el que realment és important: educar en valors i transmetre coneixements a l’alumnat.
Estos dies previs a l’inici de curs, que haurien de servir per compartir informació entre professorat i conèixer l’alumnat que puja d’etapa, es converteixen massa vegades en dies de càrrega administrativa sense fi. Reunions, programacions, adaptacions, documents farragosos, formularis que no acaben mai… I mentrestant la gestió educativa de l’alumnat queda aparcada i el primer contacte es dilueix entre papers i tràmits.
Quan un alumne passa de curs o d’etapa és important que els docents compartim no només les notes, sinó també estratègies, ritmes d’aprenentatge, interessos, possibles dificultats, el context social i familiar i petites claus que ajuden a adaptar l’ensenyament. Això és feina pedagògica que sovint no es pot encabir en un formulari. Per això crec que este temps inicial hauria d’estar reservat realment a l’alumnat i a la planificació didàctica. El professorat som (o hauríem de ser) experts en l’ensenyament de la nostra matèria, no especialistes en la gestió administrativa.
Però deixant de banda este aspecte, començar un nou curs sempre és motiu d’il·lusió, perquè sempre ve carregat de reptes i d’oportunitats. Retrobar alumnes coneguts, amb les seues costums i rutines però que potser este estiu hauran madurat, qui sap… I també conèixer-ne de nous, amb les seues maneres de pensar i les seues inquietuds.
Parlar d’ensenyament ha de ser parlar de cultura de l’esforç: de la constància, del treball, de la implicació. El coneixement no s’adquireix per art de màgia, les habilitats es forgen amb temps, repetició, errors corregits i reflexió. La constància d’estudiar una mica cada dia, la humilitat de reconèixer que no s’entén una cosa i el valor de demanar ajuda, la perseverança davant d’un problema difícil. Els alumnes han de percebre que l’esforç no és càstig, sinó una eina que obre portes i t’ajuda a progressar.
I el professorat no podem defugir esta responsabilitat: hem d’ensenyar uns continguts, però també hem d’ensenyar com aprendre’ls i, sobretot, hem d’acompanyar l’alumnat. Perquè per poder exigir, cal saber acompanyar. Hem d’estar al seu costat: escoltar-los, orientar-los i donar-los recursos i estratègies perquè puguin progressar sense sentir-se sols.
Enguany començo el curs com a tutor d’un grup de primer d’ESO, que s’enfronten a molts canvis i noves situacions. És per això que els primers dies no poden ser només per preparar l’aula i els materials, és important pensar en què els explicarem, quines preguntes i activitats farem perquè ens coneixem de debò. Petits detalls que ens han de permetre familiaritzar-nos amb l’alumnat com més prompte possible.
I com jo, este neguit el tenen molts docents que dilluns comencen les classes. A tots ells molta sort, tenim la millor feina del món i l’oportunitat de, cada dia, marcar la diferència. A les famílies, paciència i confiança, donin suport al procés i recolzin el treball diari dels seus fills i filles. I a l’alumnat, espero que hagueu carregat piles i vingueu amb ganes d’aprendre!
