Els conflictes entre les classes socials tenen diferents intensitats en els diversos períodes de la història. Després dels desastres de la Guerra Mundial hi va haver uns certs consensos bàsics entre les classes: els desacords eren sobre qüestions concretes, que es podien negociar. A més, les creences religioses compartides també afavorien la negociació entre les classes. Així, en el període anomenat “els 30 gloriosos” (1945-1975), els conflictes de classes es van resoldre negociant.
L’atac des de dalt: una revolució neoliberal.
Podem parlar més pròpiament de “lluita de classes” quan els conflictes es refereixen a canvis en les regles socials, en les normes que regulen el funcionament de l’economia i la societat. Llavors els conflictes poden ser més aguts, de vegades fins i tot violents. Això va començar a passar en la dècada de 1980 (enfrontament del govern de Margaret Thatcher amb els sindicats anglesos, propostes de Reagan de desmantellar l’Estat del Benestar, etc.), i es va manifestar més clarament a la dècada de 1990, després l’anomenada “caiguda del comunisme”. Aprofitant les circumstàncies (causa conjuntural), els polítics conservadors volien reduir les regulacions dels mercats i les proteccions socials acordades en les dècades anteriors.
Aquesta nova lluita de classes fou desencadenada per les classes altes, en el que Christopher Lasch va anomenar “la revolta de les elits”. Warren Buffett ho va confirmar quan va manifestar que la guerra de classes l’havien iniciat els seus, és a dir, els més rics. Com a conseqüència, la governació de les societats occidentals fou ocupada per una extensa categoria directiva que dominava els partits polítics, els governs, les empreses, les institucions, les universitats, les fundacions i els mitjans de comunicació.
El Maig del 68 va ser un moviment que va ampliar les vies d’accés als llocs de responsabilitat, abans reservats als fills de la classe alta, per als nous estudiants procedents de les classes mitjanes. Això va suposar, l’inici d’un llarg cicle de 50 anys en què van canviar els valors culturals: feminisme, antiracisme, respecte als drets de les minories, etc. De retruc, va comportar una acceptació de la immigració, abans frenada i controlada pels partits socialdemòcrates, a petició dels treballadors del país. Al final, aquest fet, juntament amb altres, portaran a la ruptura de la petita burgesia professional amb la classe obrera, trencant l’aliança que havia sostingut als Partits Socialdemòcrates.
El sector neoliberal de la Nova Categoria amb estudis estava format per la gent amb estudis superiors que eren al mateix temps hereus i que tenien forts vincles amb els negocis. Aquesta gent va convertir en una ideologia una escola econòmica fins aleshores minoritària: el neoliberalisme. Una ideologia que fou promoguda com una resposta als problemes derivats de la crisi de 1973-1979 i a la fi de l’hegemonia industrial nord-americana (per l’habitual augment de la competència que pateixen els països hegemònics). D’aquesta manera es va desenvolupar el que Michael Lind, a ‘The New Class War: Saving Democracy from the Managerial Elite’ (2020) anomena una “revolució neoliberal tecnocràtica des de dalt”. En paraules seves: “El neoliberalisme és una síntesi del liberalisme econòmic de la dreta llibertària de lliure mercat i del liberalisme cultural de l’esquerra acadèmica bohèmia”. (Hem d’assenyalar que hi ha un sector de la Nova Categoria Social més creatiu i més crític socialment, però encara no ha fet la seva aparició organitzada en la vida política).
El neoliberalisme és, paradoxalment, un reflex invertit del marxisme. Això no ens ha de sorprendre, perquè les dos ideologies es van cuinar en forns similars. En el cas del marxisme, la “intelligetsia”, amb el suport de la classe mitjana baixa, volien conquerir el poder polític per estatalitzar el sector privat i assolir també el poder econòmic. En el cas del neoliberalisme, un sector de la categoria social amb estudis superiors, amb suport de les classes intermèdies, volia utilitzar el poder polític i econòmic per privatitzar el sector públic. Hi ha uns orígens socials i uns objectius similars, canvien els mètodes i les maneres.
Aquest moviment, en el camp econòmic ha combatut la influència dels sindicats i ha fomentat la desregulació dels mercats laborals, empitjorant la capacitat negociadora i les condicions de treball i de vida de la classe obrera. En aquesta línia, han externalitzat la producció cap a països amb salaris baixos i pocs drets laborals, i han contractat treballadors immigrants per debilitar els sindicats locals i escapar de les restriccions de les regulacions laborals, baixant costos. En el terreny polític, la revolució neoliberal ha afeblit els partits polítics de masses i el poder dels parlaments, dues institucions que havien augmentat el poder polític de la classe treballadora en “els 30 gloriosos”.
Per superar la fi de l’hegemonia industrial, en el capitalisme, com expliquen Braudel i Arrighi, històricament els països afectats es van transformar en financers, gràcies als beneficis acumulats en l’etapa anterior, i aquesta era una segona etapa hegemònica. Per poder passar a aquesta nova etapa, les classes dominants, especialment les anglosaxones, volien eliminar normes i restriccions. Cal assenyalar que aquesta etapa de domini financer ha permès a una part de les persones amb estudis superiors enriquir-se amb les privatitzacions, l’enginyeria financera, les deslocalitzacions, etc.
Encara que presidents com Carter o Mitterrand (que va haver de recular en el seu ambiciós programa socialdemòcrata) ja havien obert la porta a persones i mesures neoliberals, la primera onada neoliberal va venir impulsada dels governs de Pinochet (la gestió de l’economia de la dictadura xilena va ser el primer experiment neoliberal), Thatcher, Reagan, els primers ministres del Canadà, Austràlia, etc. Bàsicament l’àrea anglosaxona i protestant. Sense el seu impuls des dels governs, probablement el neoliberalisme no s’hauria imposat de la mateixa manera.
L’ascens de la tecnocràcia neoliberal a escala internacional va portar al fet que el nou ordre mundial fos tecnocràtic, sense a penes influència democràtica. Amb la liberalització dels moviments de capital i de mercaderies i la creació d’institucions supraestatals, com la Unió Europea, els governs dels diferents països van passar a ser institucions semidemocràtiques. A França se solia dir que la democràcia, en la pràctica, tan sols funcionava a escala local i regional. Amb la flexibilització del mercat de treball i l’austeritat pressupostària, els càrrecs electes de l’Estat havien perdut pràcticament el control sobre la maquinària econòmica. Quan els populistes es rebel·len contra això, assenyalen un problema real (si no fos així, ningú els faria cas), però el problema és que proposen solucions que empitjorarien molt les coses.
Els partits socialdemòcrates van acceptar una part del programa neoliberal, tractant de combinar-lo amb una agenda socialment progressista. Així, la segona onada neoliberal va ser impulsada per governants socialdemòcrates reconvertits: Bill Clinton, Toni Blair i Gerhard Schröder, des del 1983 al 2007. Per ells, l’era de les economies nacionals relativament protegides havia passat i cap país ja no podia protegir la seva economia de la dinàmica de la globalització liderada pel sector privat. L’expansió econòmica fins a la crisi del 2007 semblava justificar aquesta opció, però els crítics van assenyalar els alts nivells de desigualtat, i els nombrosos problemes ecològics, climàtics, de convivència, de recursos, etc., que s’anaven acumulant.
Els partits socialdemòcrates van conciliar durant un temps el suport dels obrers i empleats amb el de sectors importants de les classes mitjanes. Va ser una època en què va predominar el bipartidisme, l’alternança del centredreta (burgesia + petits empresaris + executius + agricultors + comerciants + professionals + funcionaris qualificats, etc.) i el centreesquerra (treballadors + una part minoritària de les classes mitjanes). Fins que les polítiques neoliberals van portar a l’afebliment de l’Estat del Benestar, el deteriorament de les condicions de treball i l’estancament de les rendes del treball, mentre els empresaris, executius i professionals veien incrementar enormement les seves rendes. Llavors bona part dels treballadors i empleats van deixar de donar suport als partits d’esquerra.
La revolució des de dalt no ha assolit del tot els seus objectius. En la majoria de països europeus no ha aconseguit destruir totes les conquestes socials dels ‘30 gloriosos’. Molts partits polítics i Estats han aconseguit salvar els seus Estats del Benestar, malgrat les rebaixes neoliberals als impostos als més rics, augmentant el deute públic, en una espècie d’acord tàcit entre les classes pera no arribar a una ruptura total de la convivència.
L’ascens de l’extrema dreta i el postfeixisme.
La crisi econòmica general del 2007-2008 va obrir una nova etapa en la lluita de classes, que es perllongaria fins al 2023. El que més crida l’atenció, potser, és la pujada de l’extrema dreta, però aquest fet és conjuntural. L’experiència europea després de la crisi de 2008 ha estat sorprenentment similar a les recessions i crisis dels darrers 30 anys. Ho expliquen, en diversos articles acadèmics, Funke, Schularick i Trebesch. Després d’una crisi, augmenta la desconfiança en els governs i la política, els vots es dispersen i els parlaments es fragmenten. Molta gent te problemes econòmics. L’extrema dreta vehicula el descontentament d’una part de la població, ofereix solucions màgiques i proposa un culpable, abans els jueus i ara els immigrants. Així, després de dos eleccions, solen pujar del 5% al 15-20% dels vots. És la situació actual, en general. Però sembla més greu del que és perquè enllaça amb un canvi estructural: el retorn d’un moviment que ara és anomenat postfeixisme i que té moltes variants, des de dictadures violentes fins a les anomenades democràcies il·liberals.
Podem explicar les tendències al feixisme recorrent a Sylos Labini. Les classes mitjanes clàssiques solen ser molt diverses i variables políticament, però tendeixen a aliar-se més amb les elits econòmiques que amb els treballadors. En temps normals predominen els conservadors i reformistes (bipartidisme). Però quan el ritme de canvis s’accelera tenen por als canvis radicals i se senten amenaçades en les seves identitats. En aquest context, molta gent dels sectors conservadors i dretans de les classes mitjanes són proclius a acceptar plantejaments nacionalistes i autoritaris, defensats per l’extrema dreta, però també per altres organitzacions.
Avui el feixisme és postfeixisme, perquè els moviments feixistes, a més d’autoritaris (i sanguinaris) són expansionistes i intervencionistes, però tant el finançament com les intervencions en l’economia estan limitats pel context internacional i per la Unió Europea. De moment.
El contraatac des de baix: intents de contrarevolució populista.
El 2010 s’inicia la Primavera Àrab, el 2011 es produeix el moviment dels indignats, Occupy Wall Street també té lloc el 2011, el 2016 es va produir tant el Brexit com la primera victòria de Trump, el 2018 el moviment de les armilles grogues a França, etc. Aquestes explosions populistes van incidir sobre unes democràcies occidentals, afeblides pels efectes corrosius de les polítiques neoliberals de les dècades anteriors. Aquests moviments, però, no van aconseguir resultats tangibles.
La manca de representació de la classe obrera en el sistema polític l’ha acabat convertint en una força desestabilitzadora. Drutman el 2015 va calcular que als Estats Units, els “populistes”, definits com aquells que estan a favor de millorar la Seguretat Social i al mateix temps frenar la immigració, constituïen el 40,5% de l’electorat. Això li ha donat al populisme un camp fèrtil sobre el qual treballar.
Cal tenir en compte que a les classes socials no voten tots el mateix. Encara que comparteixen bàsicament uns objectius genèrics, no tots pensen el mateix sobre quina és la millor manera d’aconseguir-los. Això sí, generalment donen suport majoritàriament, però no exclusivament, a una o altra força política.
La caiguda de la religiositat, que donava un marc ideològic, i l’afebliment de la burgesia tradicional pels canvis en els models econòmics i per les polítiques neoliberals, ha debilitat als partits conservadors clàssics que, en alguns casos, com el Partit Republicà nord-americà, han estat assaltats i conquerits per l’extrema dreta.
El sector dels negocis de la petita burgesia educada va abandonar als treballadors en impulsar el neoliberalisme. En resposta els treballadors van donar suport als partits populistes, sobretot de dretes. Ja en els referèndums de Maastricht i de la Constitució europea a França es va produir un nou tipus d’aliances: Executius i professions intel·lectuals superiors + Professions intermèdies + Retirats enfront d’Artesans, comerciants i caps d’empresa + Empleats + Obrers. Sembla la vella societat industrial, en descomposició, enfront de la nova societat tecnocràtica en ascens. Aquest és encara el combat d’avui. I qui té raó? Probablement, de moment, ningú, almenys del tot.
El sistema democràtic actual no funciona bé. Com sempre, els populistes assenyalen un problema real i aporten una mala solució. Els partits polítics actualment no tenen bases socials sòlides, i als parlaments són pràcticament tots titulats universitaris, o sigui, que són diferents sectors de la Nova Categoria Social polemitzant entre si. En conseqüència, els treballadors populistes, que no poden controlar les estructures intermèdies complexes per tal d’assegurar la seva representació, es posen en mans de líders messiànics.
L’accés a la influència política ara depèn, en molts països, de les donacions dels més rics o de la celebritat mediàtica dels seus líders. De manera que el vot dels obrers es dirigeix sovint cap a personatges mediàtics i amb recursos, personatges desestabilitzadors, per tant, d’atacar un sistema que els perjudica i en el que creuen que no tenen futur. És l’única manera de fer sentir la seva veu, encara que en el fons no els serveixi de gaire. És poc més que un vot expressiu, una manifestació del seu descontentament i del seu ressentiment. Però la història demostra que aquests líders populistes normalment traeixen als seus votants, associant-se amb les classes dominants, enriquint-se amb la corrupció o deixant-se portar pels seus deliris ambiciosos.
El problema és que, com diu Lind, el neoliberalisme tecnocràtic i el populisme demagògic representen són en realitat camins diferents cap a l’infern dels autoritarismes i els autòcrates.
Una base social majoritària desorientada.
A part del problema de la posició de l’antiga classe obrera, la situació actual és confusa perquè la classe social majoritària, el que Todd anomena la Classe Intermèdia, és una classe fragmentada pels seus estudis (intermedis), i per les seves competències i professions, força diferents. Solen ser molt individualistes i no tenen consciència de ser una classe. Han tingut molta importància en la vida social perquè dintre d’aquesta classe s’han produït les transformacions més importants de la societat dels darrers temps: feminisme, acceptació de l’homosexualitat, del gènere fluid i del matrimoni per tothom. Però voten dividits i canvien sovint el seu vot. Són un factor desestabilitzador de la societat, perquè suposen aproximadament el 50 %. Ara mateix, estan immersos en els canvis en curs i no veuen clar el seu futur. Encara no saben ben bé qui són, cap on van i què volen. I ens tenen a tots en suspens.
En aquests moments, el problema dels EUA és que també s’està acabant per ells l’etapa de l’hegemonia financera. Cal que es reinventin altre cop, i aquesta vegada la ideologia neoliberal no és per ells una bona solució, sinó una font de problemes. La dreta populista actualment defensa el nacionalisme econòmic (segons Steve Bannon el moviment MAGA és això, i Trump és simplement un oportunista útil). Mentrestant l’esquerra no ha generat una alternativa sòlida, com no va saber elaborar una alternativa al neoliberalisme, una alternativa que era perfectament possible. I el problema és que no hi ha democràcia sense dreta i esquerra, que asseguren l’alternança en el govern.
El 2024 s’inicia una nova etapa de la lluita de classes, ja que apareixen en la política, obertament, els oligarques tecnològics. En aquest article hem parlat sobre la manera en la qual, el que ha passat en els darrers 50 anys, actua sobre en el present. Ara s’ha obert un nou període, en què el combat entre les classes serà diferent de l’anterior. En el pròxim article tractaré de parlar sobre com els futurs possibles també estan actuant sobre el present.
