Fa un parell d’anys vaig començar a fer servir la intel·ligència artificial (IA), simplement per curiositat. I ha acabat formant part del meu dia a dia, sobretot per les hores de treball que m’estalvia. A més de fer consultes senzilles a ChatGPT que abans feia a Google, l’he anat integrant a les meves rutines: correus electrònics, resums de documents, estudi de temes complexos…
A mesura que he anat agilitzant processos a la feina, ha anat creixent la meva curiositat per aquestes eines digitals, que semblen tretes d’un relat de ciència-ficció. L’última tasca amb què he experimentat és la creació de presentacions amb IA. Entro en una aplicació, dono indicacions sobre el tema, el tipus d’audiència i la duració de la xerrada i, en pocs minuts, ja tinc la presentació feta. La IA ha suplit —amb nota— les meves poques habilitats creatives. Però l’eufòria dura poc.
Fa un parell d’anys vaig començar a fer servir la intel·ligència artificial (IA), simplement per curiositat. I ha acabat formant part del meu dia a dia, sobretot per les hores de treball que m’estalvia
Tot i que la presentació està ben estructurada i té gràfics impressionants, no m’acaba de convèncer. El document que m’ha fet la IA té ben poc de mi, del meu estil, de la meva veu. Encara queda molt treball per fer-la “meva”. Fer-ho requeriria passar hores reescrivint el text i canviant imatges. Podria utilitzar programes que humanitzen els textos generats amb IA perquè soni menys artificial. Però, al capdavall, tot això demana temps, que és justament el que pretenia estalviar.
És cert que, amb una mica més de paciència, entrenant l’aplicació amb molts documents creats per mi, el document podria apropar-se més al meu estil personal. Però això no resol la limitació de fons: la IA no té personalitat. Pot simular estils i reproduir estructures basant-se en patrons del llenguatge humà, però difícilment captarà la nostra essència.
Aquesta experiència em va fer pensar en un article que vaig llegir fa poc a la revista The New Yorker, titulat “Will the Humanities Survive Artificial Intelligence?” (“Sobreviuran les humanitats a la intel·ligència artificial?”), de D. Graham Burnett. L’autor, historiador de la ciència i professor d’universitat, il·lustrava la seva reflexió amb exemples de l’ús de la IA a les seves classes.
Tot i que la presentació està ben estructurada i té gràfics impressionants, no m’acaba de convèncer. El document que m’ha fet la IA té ben poc de mi, del meu estil, de la meva veu.
Burnett relatava com en una ocasió va demanar als seus alumnes que utilitzessin una de les noves eines d’IA per redactar un treball sobre la història de l’atenció —un tema que ja havien tractat a classe. L’exercici consistia simplement a mantenir una conversa amb un xatbot per aprofundir sobre la qüestió proposada i desenvolupar les reflexions en una redacció breu.
La lectura dels treballs va tenir un fort impacte en Burnett, fins al punt d’assegurar que va ser “l’experiència més profunda de la seva carrera docent”. Després, va reunir els alumnes a classe i va preguntar-los què els havia semblat l’exercici. Alguns se sentien frustrats perquè la IA podia fer la feina millor que ells. Quin futur els esperava? Però no tots compartien aquesta visió pessimista. La reflexió d’una alumna va deixar tothom en silenci: “La intel·ligència artificial és enorme. Un tsunami. Però no soc jo. No pot tocar el que em fa ser jo. No sap què vol dir ser humà, ser jo”.
Si la IA ens ajuda a prendre consciència sobre nosaltres mateixos, tenim una oportunitat per passar de l’angoixa a l’esperança, deia Burnett al seu article. Comparteixo aquesta visió esperançadora. La IA presenta molts avantatges que no hem de menystenir. Com tampoc hem d’ignorar-ne els riscos ni les limitacions. Identificar aquestes limitacions és, precisament, el que ens pot ajudar a valorar millor què aporta cadascun de nosaltres, amb la seva veu i la seva mirada, a la societat.
Gràcies a la IA podem tenir correus impecables, informes polits i imatges espectaculars. Però cal dosificar-ne l’ús si no volem perdre pel camí la nostra autenticitat. En un moment en què l’adopció d’aquesta tecnologia sembla no tenir fre, és important trobar moments i espais per reflexionar sobre com volem incorporar-la a la nostra vida perquè reforci el nostre valor.
Marta Curto Grau
Economista
