Una aproximació a la diversitat lingüística planetària ens porta a constatar l’existència d’unes set-mil llengües (The Ethnologue: Languages of de World). La majoria són llengües que acrediten una quantitat de parlants escassa. Dit això, no s’escapa a ningú que aquesta valoració quantitativa descansa en una mirada relacional, que confronta el seu potencial demolingüístic amb els grans contingents de parlants que conformen les comunitats lingüístiques del grup selecte de les anomenades hiperllengües. Es tracta, segons Bastardas, Boix i Torrens (2018) dels grans “buldòzers sociolingüístics”, codis lingüístics de grans maquinàries estatals i internacionals, llengües emprades per la ciència i la tecnologia més avançades, artefactes que sovint se superposen a les llengües més petites tot reclamant la funció de llengües franques.
L’anglès representa avui aquesta idea de codi per a la intercomunicació mundial. Una funció, tot s’ha de dir, no exempta de tensions amb les llengües que han vist minorat el seu capital comunicatiu en entorns que fins ara havien controlat. Em refereixo a llengües com el castellà, el francès, el portuguès, etc., que havien tingut una dinàmica expansiva colonial, amb el consegüent eixamplament del seu espai lingüístic embrionari.
A les acaballes del segle passat, Joshua A. Fishman (1998) reflexionava sobre el nou ordre lingüístic mundial. Vaticinava una negociació comunicativa exigent en què unes llengües sortirien guanyant i unes altres veurien qüestionada la seua pervivència. En un espai cada cop més interconnectat, avui dia hi conviuen processos de globalització, regionalització i localització lingüístiques. El futur de cada llengua depèn de l’assoliment d’un encaix satisfactori en un entorn comunicatiu cada cop més complex.
En un espai cada cop més interconnectat, avui dia hi conviuen processos de globalització, regionalització i localització lingüístiques. El futur de cada llengua depèn de l’assoliment d’un encaix satisfactori en un entorn comunicatiu cada cop més complex
Sembla clar, doncs, que la taxonomia llengua minoritària-llengua majoritària és massa simplificadora. Ofereix espais d’opacitat massa grans i afavoreix interpretacions desorientadores. El cas de la llengua catalana pot servir per evidenciar la fallida d’aquest constructe dicotòmic. Si la unitat de contrast són les estructures estatals on té presència, és una obvietat que el català és minoritari en relació amb el castellà, el francès o l’italià. Tanmateix, a Andorra esdevé el grup majoritari si prenem com a mesura la llengua d’identificació. Ara bé, ¿es pot considerar una minoria lingüística una llengua que acredita al voltant de deu milions de parlants a partir d’una població d’uns quatre milions i mig de persones que la tenen com a llengua inicial? Aquesta llengua, com acredita l’Ethnologue, es trobaria dins de les cent primeres llengües del món segons el nombre d’usuaris.
La llengua catalana és la 13a llengua en nombre de parlants de la Unió Europea, amb una quantitat d’usuaris equiparable al suec, el grec, el txec, el portuguès (europeu) i el búlgar
Situem-nos ara en l’entorn lingüístic europeu. Siga dit d’entrada que Europa és el continent que presenta menys diversitat lingüística: acull 286 llengües, ni tan sols arriba al 4% de les llengües del món. La llengua catalana és la 13a llengua en nombre de parlants de la Unió Europea, amb una quantitat d’usuaris equiparable al suec, el grec, el txec, el portuguès (europeu) i el búlgar. I supera llengües com l’eslovac, el danès, el finès, el croat, el lituà, l’eslovè, l’estonià l’irlandès, el letó i el maltès, totes elles oficials en tant que llengües oficials als seus estats. D’acord amb el que s’acaba de dir, la incorporació del concepte llengua mitjana (medium-sized Language communities) sembla ben fonamentada. La llengua catalana encaixaria, doncs, en aquesta nova etiqueta que aixoplugaria les comunitats lingüístiques amb dimensions demogràfiques situades entre 0,5 i 25 milions de parlants. Quant a la disponibilitat d’instruments de viabilitat comunicativa, aquestes comunitats es trobarien al bell mig de les llengües hipercentrals i les comunitats lingüístiques petites.
En contraposició al concepte de llengua minoritària, el de llengua minoritzada incorpora una nova interpretació que depassa l’avaluació demogràfica. El seu correlat en la taxonomia seria el de llengua hegemònica o llengua dominant. Alhora, compartiria grosso modo l’espai semàntic de la noció de llengua subordinada. Més enllà que les minories demogràfiques constitueixen el gros dels casos dels col·lectius marginats pels grups hegemònics -normalment de demografia superior-, la minorització descansa en unes relacions de poder asimètriques. L’emergència dels Estats nació europeus esdevindrà un moment especialment rellevant per a l’establiment de processos socials de marginació de determinats col·lectius. Els projectes de domini expansiu de les colonitzacions també han emprat el recurs de l’homogeneïtzació per tal de justificar la minorització d’individus i grups lingüístics. El concepte de minorització, doncs, reflecteix millor la situació d’un grup lingüístic tensionat per les dificultats d’esdevenir un nou col·lectiu fet a imatge i semblança dels constructes nacionals estatals.
Val a dir que l’etiquetatge adduït no és una qüestió inherent al grup o a la llengua, sinó que ens remet a la relació de grups amb posicions diferents en un esquema social jeràrquic. Un posicionament que pot variar si les circumstàncies ho permeten. D’altra banda, convé advertir que si bé l’emplaçament global del grup revela un estatus de marginació, el posicionament social d’almenys una part dels individus que el conformen pot reflectir un estatus que no es correspon a la problematització a què se sotmeten les seues pràctiques lingüístiques.
Novament el cas català ens servirà per exemplificar aquesta dissonància. En termes d’estatus, a Catalunya el posicionament dels catalanoparlants en les capes socials mitjanes aporta prestigi al seu codi lingüístic, de manera que és percebut com una eina de promoció social. Això té conseqüències en la capacitat d’atracció de la llengua, ara mateix mínimament positiva amb la incorporació de parlants del grup etnolingüístic castellanoparlant (llengua d’identificació) i en la transmissió intergeneracional de la llengua catalana. Els usos socials també van més enllà dels percentatges del col·lectiu de llengua inicial i, paral·lelament, el grup castellanoparlant que declara saber parlar el català és també important. Al País Valencià, en canvi, la situació no és la mateixa: històricament el conflicte lingüístic valencià ha estat un veritable conflicte de classes. El procés de castellanització, doncs, ha descansat en l’absència del valencià en l’ascensor social. La catalanofonia, doncs, mostra situacions de vitalitat ben diferents, fins i tot amb processos de substitució lingüística molt actius en alguns territoris (Catalunya del Nord i l’Alguer).
La llengua catalana esdevé una llengua mitjana minoritzada. I encara, minoritzada en graus diversos en funció de les comunitats de parla en què se substancia
Dit això, sembla clar que la distinció entre els conceptes de llengua minoritària i llengua minoritzada té força sentit quan allò que es vol analitzar és la situació de conflicte que solen generar els contactes de llengües. D’aquesta manera, la llengua catalana esdevé una llengua mitjana minoritzada. I encara, minoritzada en graus diversos en funció de les comunitats de parla en què se substancia.
Les comunitats lingüístiques minoritzades constitueixen, doncs, col·lectius amb un estatus social sotmès a negociació i canvi. Les situacions de minorització pateixen l’acció deslegitimadora de les polítiques i els discursos lingüístics nacionals i colonials, molt sovint cronificats en una història de domini. Aquestes estratègies de subordinació són encara ben presents passades dues dècades del segle xxi. Tanmateix, arran de la Segona Guerra Mundial els processos descolonials i les convencions de drets humans han afavorit la creació de moviments socials que treballen pel reconeixement cultural i els drets lingüístics de les comunitats minoritzades arreu del món. Les polítiques i els discursos legitimadors de la diversitat lingüística planetària s’han incrementat notablement. Noves polítiques lingüístiques han emergit a escala internacional, estatal i local. Un nou discurs deslegitimador de les estratègies substitutòries ha amerat tot de noves polítiques lingüístiques l’objectiu de les quals és, si més no, pal·liar les situacions de marginació.
Noves polítiques lingüístiques han emergit a escala internacional, estatal i local. Un nou discurs deslegitimador de les estratègies substitutòries ha amerat tot de noves polítiques lingüístiques l’objectiu de les quals és, si més no, pal·liar les situacions de marginació
Amb tot, avui dia les tensions ideològiques entre aquestes dues valoracions de la diversitat lingüística mostren un clar desequilibri entre els contendents. Així, una majoria encara imagina les llengües com a entitats reglamentades des de contextos institucionals (sovint els estats), que n’estableixen el valor i les jerarquitzen. Alhora, aquesta ordenació vertical és impugnada per les propostes ecolingüístiques, encara minoritàries, de caràcter horitzontal i valedores de la consideració igualitària de totes les llengües. En definitiva, les llengües minoritzades, més enllà de la seua demografia, institucionalització i estatus social dels parlants, presenten una funcionalitat deficitària. I en l’àmbit de les representacions socials també mostren una matriu valorativa incompleta.
La llengua catalana, com a llengua mitjana minoritzada, requereix una acció decidida, institucional i social, adaptada a les necessitats de cada comunitat de parla de base administrativa on esdevé llengua territorial. Ens hi juguem la seua continuïtat històrica.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística catalana de la URV
Membre numerari de la Secció Filològica de l’IEC
