L’arquitecta, investigadora i educadora Eva Franch Gilabert (Delta de l’Ebre, 1978), referent mundial en la seva disciplina, estrenarà el pròxim dissabte 10 de maig a Venècia un projecte de concepció planetària del qual també depèn la supervivència del delta de l’Ebre (un territori format per l’aigua com la resta del món). Es tracta del projecte anomenat “Parlaments d’Aigua: Arquitectures Ecosocials Projectives’, seleccionat al juliol de l’any passat per l’Institut Ramon Llull, per representar la cultura catalana a escala internacional, en la prestigiosa Biennale de la ciutat italiana. Podeu consultar el projecte al complet i en detall en aquest document: catalonia-in-venice-dp-cat
El projecte -certament molt innovador-, s’exhibirà en el marc de la 19a Mostra Internacional d’Arquitectura de la Biennal de Venècia, entre el 10 de maig i el 23 de desembre. Una mostra que dirigeix Carlo Ratti -també arquitecte, enginyer, activista i professor del Massachusetts Institute of Technology-, qui ha escollit com a tema central de la Biennal 2025, la “Intel·ligència Natural. Artificial. Col·lectiva”, per suggerir que, “un futur d’intel·ligència inclusiva, múltiple i imaginativa, permet anar més enllà de l’actual enfocament limitant de la IA” , cada cop més estesa arreu al món.
Alternativa és també la proposta que lidera Eva Franch, conjuntament amb Mireia Luzárraga (Madrid, 1981) i Alejandro Muiño (Barcelona, 1982), tots tres comissaris del projecte “Parlaments d’Aigua”, estructurat en diversos formats integrats: des d’una exposició, a un atles, passant per diverses instal·lacions creatives. Tot plegat acompanyat per audiovisuals, llibres i moltes reflexions provocatives, extretes a partir de reflexions recollides durant els sis mesos en els quals s’han realitzat el que s’anomenen “Laboratoris de Futur”. Un espai de debat d’on han sorgit “propostes esperançadores” per revertir la situació aparentment terminal de la nostra era, l’Antropocè (*), d’acord a com descriuen l’actual situació els comissaris.
L’Ebre hi és present
En el complet dossier que descriu el projecte, el primer escenari de les Terres de l’Ebre que hi apareix, és el Centre d’Art de les Terres de l’Ebre, Lo Pati, on el 9 de novembre de l’any passat es va celebrar un dels laboratoris. Està recollit en un audiovisual, i mostra com una sèrie de persones (van participar científics, artistes, agricultors i activistes, entre d’altres) debaten sobre la problemàtica de l’aigua. El mateix que es va fer en altres localitzacions, com a València (per parlar de la Dana), a Barcelona (per parlar de la qualitat de l’aigua i la sequera), a les Balears (per parlar dels aqüífers), o a Lleida (per reflexionar com les peres es venen a 20.000 km de distància).
El segon cas està molt més vinculat al territori de procedència d’Eva Franch, ja que s’aborda l’anunciada desaparició del delta de l’Ebre. Aquest contingut es podrà vore a Venècia, dins de l’apartat “Arquitectures Projectives” i en un espai concret denominat “Saló dels Sediments”, que el dossier descriu així: “una biblioteca reflexiva que encarna la passivitat de les administracions davant les accions necessàries per preservar el Delta de l’Ebre. L’espai es compon d’una zona de descans construïda amb eines d’hidrosucció, les mateixes que s’utilitzen per bombejar sediments, més enllà de les preses que els acumulen al llarg del riu”. “Els visitants poden seure i observar dos dipòsits d’aigua en suspensió: un conté sediments extrets de la presa de Riba-roja, mentre que l’altre està ple d’invertebrats que sostenen la cadena vital de més de 500 espècies d’ocells, peixos i altres animals del parc natural. L’exposició inclou llibres sobre les diferents espècies i la història del Delta de l’Ebre, així com estudis científics sobre tècniques per permetre el pas dels sediments a través de les infraestructures existents. A més, convida els ciutadans a signar una petició per a una acció simbòlica, amb l’esperança d’aconseguir-ne una de real”, finalitza la descripció.
Tot just quan se celebren els vint-i-cinc anys de l’esclat de la mobilització social contra el PHN, serà a Itàlia on es reactivarà el debat hidrològic, tot recordant que “estem en un context en el qual l’augment del nivell del mar amenaça de submergir el Delta abans de l’any 2100”. Allò que pretén aquest Saló de Sediments és donar “un crit d’alerta, i aportar una visió esperançadora, destacant tecnologies innovadores per restaurar els fluxos ecològics i revertir els danys causats per l’activitat humana”. Val a dir que hi ha més espais que recullen problemàtiques globals: en el muntatge “Fonts de Dades” es mostra com a Barcelona hi ha “1.645 fonts d’aigua potable, i 301 d’ornamentals”, les quals, degudament monitorades, podrien servir per a “predir i gestionar els reptes sanitaris urbans”.
Un projecte obert
També apareixeran les “Portes Hídriques”, com alternativa al desastre de la Dana a València, tot invitant, des de l’arquitectura i el disseny, “a repensar els estàndards hídrics”. O un altre, el “Pyrineucus-Eco-Hydrator”, que invita a “replantar espècies natives resistents”, en l’apartat de la gestió forestal. Finalment, també s’aborda la problemàtica de les “Comunitats d’Aqüífers” a les Illes Balears, o les “Aigües del Món”. Aquest últim muntatge està obert a la continuïtat i ampliació, per crear el que s’anomena “L’Atles de l’arquitectura de l’Aigua”. Segons el dossier, “L’Atles és un repositori en creixement d’arquitectures, organitzacions, individus, col·lectius i esdeveniments que situen la governança de l’aigua al centre del debat, oferint un espai de referència per a activistes, investigadors i governs”.
La proposta liderada per Eva Franch, “defensa la necessitat de concebre escenaris futurs basats en la convivència, articulant el que és humà amb allò no-humà, el que és natural amb el que és artificial, el tecnològic amb el vernacular, i el global amb el local”. I fer-ho, través de l’arquitectura: “cal abordar l’estudi de les relacions entre humans i no humans, respecte a diferents sistemes hídrics d’arreu del món sobre els quals se sustenten; per acabar proposant, escenaris de futur esperançadors”.
El projecte “Parlaments d’aigua” planteja “investigar el paper fonamental de l’aigua com a recurs vital”, i al mateix temps, com a “agent cultural”, per tal “d’abordar la crisi climàtica des de la recerca interdisciplinària i el disseny innovador”. Una declaració de principis que es basa en una afirmació de l’ONU: “la crisi climàtica és, abans que res, una crisi hídrica”. És a partir d’aquí que el projecte planteja “reimaginar l’arquitectura com una pràctica col·laboraria multiespècie que reflecteixi la interdependència entre humans, no humans i sistemes hídrics”.
L’Antropocè
“Parlaments d’Aigua” ha tingut en compte que Venècia és, “la ciutat aquàtica per excel·lència”, per acabar generant un debat pràcticament existencial: “tant els debats sobre la sostenibilitat dels recursos hídrics, com el compromís amb l’experimentació arquitectònica, han de ser la base per a imaginar futurs més fèrtils”. Sinó és així, ens enfrontem amb la controvertida nova era geològica: “l’Antropocè ens obliga a entendre l’arquitectura, ja no només com la definició dels límits del que és exclusivament humà, sinó com un sistema de pràctiques col·laboratives multiespècie, encaminades a produir les condicions necessàries per a la vida en conjunt”.
Tal com consta al dossier, per resoldre la situació, “es proposa una investigació que, aprenent del passat, recopili, estudiï i potenciï el saber local, involucrant dissenyadors, activistes, agricultors, biòlegs i climatòlegs, per llençar mirades actualitzades sobre com construir un equilibri ecosocial tan necessari com urgent”. De raons, n’hi ha de molt evidents: “Les sequeres i altres períodes d’estrès hídric ens obliguen a reelaborar els marcs de les agendes polítiques i econòmiques. En aquest sentit, més enllà de considerar l’aigua únicament com a objecte d’explotació, cal tenir en compte que els diferents cossos d’aigua connecten humans, animals, plantes, minerals, arquitectures, històries, llegendes, llengües i tradicions, i construeixen uns paisatges culturals tan específics com el context més local, com amb els reptes ecològics a escala planetària”.
(*) L’Antropocè és descrit així a la Wikipedia: “és el nom d’una possible nova era geològica que s’ha proposat que comença o bé amb la revolució industrial, o bé amb l’explosió de la primera bomba nuclear, el 16 de juliol del 1945 al desert de Nou Mèxic. No es tractaria d’un període geològic pròpiament, sinó de l’època en què l’activitat humana ha començat a generar efectes massius en l’àmbit planetari. Per definir-la es podrien utilitzar les massives quantitats d’ossos de pollastre domèstic que es troben distribuïts pels abocadors arreu del món (on han arribat a fossilitzar). El concepte es forneix cada vegada més d’estudis científics de totes les disciplines Des del 2013 es publica la revista científica internacional Anthropocene”.
