Dilluns vam viure un episodi de caos i desconcert que ens va recordar el vulnerables que som. A alguns ens va recordar aquells moments d’incertesa viscuts amb la pandèmia de la Covid potser per això l’angoixa col·lectiva no es va disparar. Una apagada sobtada i massiva va paralitzar tota la península ibèrica. Però, de nou, allò que falla més no són només els sistemes elèctrics, sinó la comunicació institucional. El silenci del govern en les primeres hores d’un incident sense precedents ens fa pensar que malauradament no n’hem après.
No és la primera vegada que ens trobem en esta situació. Després de la DANA que va colpejar, sobretot el País Valencià, ara fa mig any, ja es va evidenciar la incapacitat de les administracions per informar amb rapidesa, claredat i empatia. La lliçó era clara: davant d’una crisi, la informació és un recurs necessari. Però sembla que no hem après res. Ni protocols millorats, ni canals reforçats, ni transparència en la gestió. Com si comunicar fos un luxe i no una obligació democràtica.
Durant les primeres hores de l’apagada, la ciutadania es va veure abocada a buscar respostes a les xarxes socials i, sobretot, a la ràdio: al cotxe o aquells afortunats que encara conservaven els antics transistors a piles. Mentrestant, les autoritats mantenien un mutisme incomprensible. Cap compareixença, cap explicació, ni tan sols un missatge tranquil·litzador. La informació oficial arribava tard, malament i, sovint, carregada d’ambigüitats, i també sense que els periodistes poguessin preguntar.
Este buit informatiu no només agreuja la incertesa, sinó que alimenta les teories conspiratives, la por i la desconfiança envers les institucions. En un món hiperconnectat, on cada segon sense dades pot derivar en pànic, mantenir la ciutadania a les fosques és una irresponsabilitat majúscula.
És lamentable que, en ple segle XXI, encara haguem de reclamar el dret bàsic a ser informats quan tot falla
És urgent entendre que en situacions de crisi, el govern no pot permetre’s el luxe de ser opac. Comunicar no és opcional, és una eina de gestió essencial. Un govern que calla davant del col·lapse transmet feblesa, desorganització i menyspreu pels ciutadans. La comunicació d’emergència ha de ser clara, constant i coordinada.
La ciutadania no exigeix miracles, però sí informació. Vol saber què passa, què s’està fent per solucionar-ho i com protegir-se. No ho demana per curiositat, sinó per necessitat. I és lamentable que, en ple segle XXI, encara haguem de reclamar el dret bàsic a ser informats quan tot falla. No calia donar els perquès, només acompanyar. Com sí que ho va fer la ràdio.
Si després de la DANA no vam aprendre, i ara tampoc aprenem de l’apagada, què caldrà perquè les coses canviïn? La tecnologia pot fallar. Els sistemes poden col·lapsar. Però el que no pot fallar mai és la responsabilitat pública d’acompanyar la població.
El pitjor d’una crisi no és el tall de llum. És el tall de veu. Jo, per si de cas, ja he afegit una ràdio a piles pel meu kit de supervivència.
