Diuen que vivim en una de les zones més riques d’Europa. Això diuen les dades macroeconòmiques, els números freds i impersonals. La Ribera d’Ebre, una comarca on la demografia no es mou des de fa 40 anys, genera milers de megawatts d’energia que alimenten tot el país, però, per contra, cada cop hi ha menys gent per encendre els llums. Una paradoxa energètica i existencial.
A la comarca concentrem dues centrals nuclears a Ascó, cadascuna de 1.000 MW, a ple rendiment des de fa 40 anys. Hi sumem les hidroelèctriques de Flix i Riba-roja, que aprofiten el pas de l’Ebre per seguir generant electricitat. No en tenim prou? També tenim parcs eòlics de nova generació i un gran parc solar a la Devesa. Som, energèticament parlant, una potència. A la pràctica, però, som una comarca on la renda per càpita està per sota de la mitjana catalana.
Fem números per entendre-ho.
Les dues centrals nuclears d’Ascó produeixen uns 16.000 GWh anuals. Tenint en compte que el preu mitjà d’un MWh oscil·la entre 60 i 100 euros (depenent del mercat elèctric), parlem d’una facturació anual que podria situar-se entre 960 milions i 1.600 milions d’euros. A aquestes xifres cal sumar-hi la producció de les preses hidroelèctriques de Flix i Riba-roja, que generen entre 500 i 1.000 GWh anuals més, amb un impacte econòmic addicional d’uns 30-100 milions d’euros anuals. Tot plegat, sense comptar els parcs eòlics i solars.
I amb tot això, la Ribera d’Ebre no figura entre les comarques més riques del país, ni tan sols s’hi acosta. Si dividim aquests ingressos entre la població directament afectada pels complexos energètics (Flix, Ascó, Vinebre, Riba-roja d’Ebre i la Torre de l’Espanyol), que sumen uns 7.143 habitants, el PIB per càpita resultant seria estratosfèric. A la pràctica, però, la riquesa no es queda a la comarca, i els habitants no veuen reflectit aquest potencial en el seu dia a dia.
Per fer una comparació dolorosa: a França, el sistema de compensació nuclear inclou descomptes en la factura de la llum per a tots els qui viuen a l’entorn de les centrals. Aquí, però, tots els diners van a les institucions locals i a l’Estat, sense un retorn real en infraestructures o mesures de futur per garantir la supervivència de la comarca.
Altres zones del país, sense nuclears, han sobreviscut amb serveis públics i estructures econòmiques diverses. Aquí, en canvi, l’aportació nuclear i els cànons energètics han estat un plus econòmic que, al cap i a la fi, no ha garantit el més important: la supervivència i el futur de la comarca.
I les infraestructures?
Les carreteres continuen sent deficitàries, amb ponts com el de Riba-roja que figuren als plans d’emergència nuclear però que no connecten cap carretera a l’altra banda del riu. Els trens cada cop són més deficitaris, els serveis sanitaris van en davallada, i oficines bàsiques com la Seguretat Social han anat desapareixent. Tot plegat sembla una decisió presa des de despatxos llunyans, com si algú estigués dissenyant un futur sense gent per a la Ribera d’Ebre, una comarca que literalment es va buidant.
I el futur? Quin futur?
Les centrals nuclears ja han superat la seva vida prevista, se’ls ha allargat el funcionament, però arribarà el dia que tancaran. Llavors què? Si mirem Flix, tenim un exemple clar. Un segle de vida industrial monocultivada en una fàbrica química que, quan va tancar, va deixar un poble sense alternativa. Ara, el mateix passa amb Ascó i la resta de la Ribera d’Ebre. I quan tanquin les nuclears, ens quedaran els residus, però no la feina.
La pregunta és clara: on han anat a parar els diners que aquestes indústries han generat durant dècades? Com pot ser que una comarca que ha aportat tant al PIB nacional no tingui avui un fons de transició econòmica? No s’hauria pogut crear un pla estratègic per al futur, reinvertint una part dels milions generats en infraestructures, noves indústries, iniciatives econòmiques locals?
Aquest és el paradigma d’un desequilibri territorial brutal, un model que ha convertit la Ribera d’Ebre en un territori d’extracció energètica sense retorn real. Una comarca que ho dona tot i no rep res.
El futur es preveu complicat. Sense una planificació clara, sense inversions estructurals i sense una estratègia per a la post-nuclearitat, la Ribera d’Ebre pot acabar sent un territori buidat del tot, amb una economia agonitzant i un paisatge energètic mut, sense feina i sense gent.
Perquè quan la llum s’apagui, qui la tornarà a encendre?
