…Avui, 16 d’agost de 2025, fa un mes de la mort de Llorenç i un mes i una setmana de la d’Antonio, el 10 d’agost. Dues persones entrellaçades per sempre per la desgràcia. Només amb una setmana de diferència, dues famílies de les Terres de l’Ebre es trencaren pel dolor… tots dos van perdre la vida d’una forma abrupta i inesperada… inexplicable, encara que estic segur que es farà el possible per saber les causes de cadascuna.
A més, les ditxoses casualitats de la vida… en aquest cas de la mort, va voler que fossin dues persones joves, amb il·lusions i grans projectes de vida i professionals, treballadors públics amb una vocació infinita i unes ganes de créixer immesurables, però que la injusta providència va truncar d’arrel.
El pitjor moment és quan es confirma la mort, per molt que ho intentes contradir, instant en què el desconsol i la resignació t’envaeix, t’atrapa, és quan la recerca de consol és inútil… i els esdeveniments es precipiten, s’encadenen i t’arrastren sense esme, com fulles amuntegades per un vent sobtat.
Minuts de silenci que es fan eterns i serveixen per fer ben poc, però que allí estàs… entre coneguts i desconeguts que senten el dolor només veure’t i intenten donar escalf en el pitjor dels moments…
Les homilies a l’església del Roser de Tortosa i a l’església de la Ràpita de la Santíssima Trinitat que es van celebrar per acomiadar les despulles d’Antonio i Llorenç respectivament, foren un riu de persones immerses en silenci i dolor, tant per la incredulitat del fet com del profund buit al centre del pit que ens van deixar les seves morts; però també van ser una mostra del reconeixement a la pertinença i professionalitat que tenien tant Antonio al Cos de Bombers com Llorenç a la policia i més concretament al seu cos, el de la Policia Local d’Amposta, i com era d’esperar, els respectius cossos els van retre un preciós homenatge davant dels seus fèretres acomiadant-los amb honor i respecte que quedarà en la història d’aquestes seus.
Després de tots els actes de comiat i record només queda el temps i la memòria, temps impertorbable que és aliè al dolor de la pèrdua i avança inexorable sense mostrar cap mena de pietat pels que es queden pel camí i pels que els enyorem, però que no aconseguirà esborrar el record per molt que passi. Temps capritxós, que ens trasllada al passat quan menys ens ho esperem, quasi sempre quan estem sols, i ens fa volar la ment fins èpoques felices amb ells… en el meu cas l’un em porta a l’altra… i viceversa.
Som molts els que ens els volem, però poc podem fer per alleujar la pena de la família, només podem ser cotons i acaronar-los amb amor per esmorteir el cop que mai deixaran de sentir.
…i ben segur que el vent que ens acaricia i ens uneix com fulles seran ells que ens ajuden per alleugerar la seva gran absència.
En memòria i estima a Antonio Serrano Royo i Llorenç Sarió Domech.
