Després d’un dinar agradable a casa de vells amics, ens hem assegut al sofà a fer una cosa que ja creia en desús: escoltar música amb lo seu equip estèreo. He renascut una mica en veure com l’agulla baixava suaument sobre el vinil o com Miquel em preguntava si escoltava bé els greus o els pujava una mica. Després de repassar detingudament tot l’últim disc de Nick Cave, ha connectat lo reproductor de CD per mostrar-me com sona Dead Can Dance, la banda australiana on canta Lisa Gerrard, la veu inoblidable de Gladiator. Per uns moments he tornat uns anys enrere, quan no només escoltàvem música, sinó que veritablement escollíem la que volíem escoltar, perquè els mitjans de comunicació s’assemblaven més a un aparador que a un sistema de bombardeig programat.
He tornat uns anys enrere, quan no només escoltàvem música, sinó que veritablement escollíem la que volíem escoltar, perquè els mitjans de comunicació s’assemblaven més a un aparador
En acabar, he anat al FNAC amb ganes de poder emportar-me algun d’aquests discos i he marxat amb la pena de veure com la secció de música ha anat minvat de manera extraordinària: en los darrers anys ha perdut lo 90% de la seua superfície comercial i la majoria dels pocs exemplars a la venda ja no estan ordenats per estils. Un trist índex alfabètic classifica artistes de gèneres diversos agrupats en una única prestatgeria. Sento com un venedor comenta que la part de clàssica està a punt de desaparèixer i que a poc a poc ho farà tota la secció. Diuen que la gent no compra discos, que els cotxes ja no porten reproductors de CD’s i que les biblioteques se’ls treuen de damunt, els destrueixen o els venen a pes, perquè ja ningú els utilitza. Em sorprèn com hi ha persones que se n’han desfet del lector, perquè ara hi ha una cosa que se’n diu Spotify, tenint a casa una discoteca amb més de 2000 volums de la música que els ha fet i vist créixer.
Però els músics continuem fent discos i els venem als concerts, perquè jo no hi ha botigues. En fem els artistes que no sonem a les ràdios, però també els supervendes internacionals. Fa discos Bruce Springsteen, la Madonna i també la Rosalia. Lo meu amic Pau, que té un grup de nou folk català, diu amb raó que cal fer-los, perquè així no ens quedarem sense música si de cas un dia arriba la temuda apagada d’internet.
Cal fer discos, perquè així no ens quedarem sense música si de cas un dia arriba la temuda apagada d’internet
No se sap ben bé qui està matant l’objecte artístic que testimonia de manera més plena la creació musical: qui és l’autor de cada cançó, els intèrprets, qui toca cada instrument, de qui són los arranjaments, on i quan es va fer la gravació, el goig d’obrir una carpeta i veure les fotografies… escoltar-lo en condicions d’alta qualitat, sense importar-te si hi ha wifi o si tens bona cobertura al mòbil, sense haver de rebutjar cookies per continuar navegant gratuïtament, sense haver de llegir i acceptar les condicions d’us.
I encara una altra cosa respecte al desori que hi ha al nostre país per desfer-se’n dels discos. Vaig estar de viatge a Karlsruhe (Alemanya), al centre d’aquesta Unió Europea on ens diuen el que hem de fer i de quin mal hem de morir. I la sorpresa va ser poder visitar una gran botiga de música, amb tres plantes plenes de discos (compact-disc i vinils), perfectament compartimentats: rock, pop-rock internacional, world music, jazz, blues, new age, chill out, bandes sonores de cinema, per països, per continents… Fins i tot àlbums catalans que no vaig trobar a Barcelona. Tres pisos amb milers de discos exposats i a la venda, amb punts d’escolta, com aquí abans de caure en tanta absurditat.
Què ens està passant? Cap on estem anant?
Arturo Gaya. Periodista i músic.
DESTACATS
