Als pobles petits els veïns es coneixen tots; o són familiars o amics de tota la vida o nouvinguts integrats ja abans d’arribar. Si hi ha alguna excepció és per raons d’enemistat derivada de confrontacions personals interessades. Quan es creuen pel carrer, es troben a algun lloc o casa d’algú, que sol ser moltes vegades al dia, se saluden de forma displicent amb un simple moviment de mans, cop de cap o una onomatopeia cansada (ép, au, bo….). A les grans ciutats els familiars, els amics o els coneguts gairebé no es veuen mai; si ho fan es perquè s’han citat prèviament, difícilment es troben i si coincideixen és per pura casualitat. Tot i compartir la municipalitat viuen en móns diferents i sovint segregats.
A les ciutats petites i mitjanes per raons demogràfiques la situació és més complexa. Tot i que també poden haver persones confrontades, fins i tot que s’odiïn i es giren la cara quan casualment es vegin, el normal és que hi hagi una jerarquia amb les categories de relació: parents, amics, coneguts i saludats. En tots els casos, segons la mida de la ciutat i la seva estructura urbana, és sovint que es creuen pel carrer o es trobin a la botiga, a l’escola dels fills, o al lloc d’esbarjo. El modus operandi varia en cada cas: parents i amics sol ser càlid i afectuós i sovint acompanyat de xerrada llarga o curta; si es tracta de coneguts és mes protocol·lari i compromès i quan als simplement saludats, que de vegades es sense saber ben bé perquè se’ls saluda per costum, és simple, de passada i gairebé sempre amb la boca tova. Darrerament s’ha afegit una nova categoria: els visualitzats. Són aquelles persones que «tens vistes, fins i tot molt vistes, però no saps qui són»; les trobes freqüentment però ni tan sols esbrines un lleuger somriure; el factor de relació és solament la vista. Naturalment també hi ha qui no respon a cap d’aquestes categories; són simplement definits com els forasters, visitants o turistes reconeguts per la seva indumentària o el seu posat.
Així és com havia funcionat sempre a aquest tipus de ciutats. Durant la dècada dels quaranta del segle passat es produí el fenomen de la emigració interna; famílies senceres procedents de les regions d’Espanya econòmicament més desemparades es traslladaven a zones on hi havia una major oferta de treball i qualitat de vida. Arribaven, al principi amb dificultats però al poc temps s’integraven en el teixit preexistent esdevenint una sola col·lectivitat en alguns casos només diferenciada per l’ús col·loquial de la llengua, fins i tot dins d’una mateixa casa.
Des de fa uns pocs anys el sistema s’ha trencat amb l’aparició del fenomen de l’emigració exterior procedent d’altres països on a més de la llengua, porten els seus costum, cultura, jerarquia de valors i religió diferents i de vegades confrontada amb els originaris de la ciutat d’acollida. Són perfectament identificables i en la majoria dels casos ignorats És aquesta entrada massiva que ha fet trontollar l’equilibri de vida preexistent. Col·lectius de nous vinguts s’instal·len preferentment a barris determinats, on es creen mercats d’alimentació i serveis adequats al seu modus de viure i s’acaben per crear-se autèntics guetos.
La primera cosa que fan tots els nou vinguts es inscriure’s al padró de veïns el que els garanteix una atenció mínima en el camp assistencial, la cobertura sanitària i una plaça escolar per als infants. Alguns ajuntaments per l’obsessió malaltissa i poblerina d’augmentar el seu cens d’habitants, posen totes les facilitats per a que acudeixi a viure gent de fora. Es tracta de tenir més habitants que la ciutat propera amb la que es manté un conflicte de rivalitat i superar-la en el que sigui per sentir-se més important. Inscriuen tothom que ho demani sense preocupar-se de saber les condicions del lloc on fixen la seva residència. Es l’anomenat «efecte crida». Entre els col·lectius d’immigrants la noticia es fa extensiva i l’atracció cap aquests municipis es generalitza i acudeixen massivament.
Pel contrari hi ha ha municipis que intenten minimitzar l’impacte introduint mesures per prevenir-ho. La solució ha estat controlar el nombre de persones acollides a cada casa amb les anomenades «Cèdules d’habitabilitat». Es tracta de documents, signats per tècnic competent on es descriu les condicions de la habitatge, els equipaments disponibles i especialment el nombre màxim de persones que hi poden viure. L’exigència d’aquest requisit i el control del seu compliment fa que no puguin haver-hi els anomenats «pisos patera» on es domicilien més persones (de vegades motes més) de les que correspondria. Aquest document no és discriminatori amb els emigrants sinó que s’exigeix també als naturals del país des de fa temps. En definitiva, es tracta que l’arribada d’emigrants sigui controlada garantint les condicions d’acollida per fer possible la seva integració.
Les corrents migratòries han existit sempre i sovint han donat resultats positius: la integració dels nou vinguts millora i enriqueix la comunitat d’acollida. Pel contrari, la massificació de l’emigració, especialment si procedeix de cultures històricament confrontades, fa impossible la integració i condueix malauradament a la situació contrària: la desintegració de les ciutats d’acollida consolidant-se barris segregats. És un fenomen greu que estem vivint i que mereix una reflexió assenyada mes enllà de les proclames populistes en un o altre sentit.
Josep Bayerri Raga, Periodista