Segueixo el llibre interesantíssim del periodista lleidatà Francesc Canosa, nascut a Balaguer: “Catalunya no acaba a la Panadella” (edicions Destino 21/02/2024). L’autor assenyala el canvi de paradigma, que segons el seu assaig ve de lluny, en un procés lent però implacable que acaba amb una escissió, una escletxa que cada cop allunya més dos realitats. Per una banda tenim el cap, Barcelona, és a dir la capital del Principat, que pateix una creixent Macrocefàlia, és a dir, el seu cap és molt més gran que tot el, cos, el país sencer. I per l’altre cantó, el cos, el món rural en declivi i en un procés de buidatge imparable. Només cal observar de prop la realitat de les nostres comarques ebrenques i de les rodalies. Barcelona és un cap on ja no es parla la llengua pròpia, on ja no hi ha signes d’identitat genuïna, d’arrel, i tot comença a ser una mena de “pastitx” per als turistes i l’allau de treballadors forans, gairebé tots castellanoparlants, que malviuen dels serveis… S’ha produït una escissió, una fissura difícil de recuperar entre Barcelona, el cap i casal, i el cos, Catalunya. Parlo de la Catalunya real, parlo dels llocs on es parla català del matí a la nit, sense fer cap esforç, de forma natural, on també es parla castellà, però com a segona llengua, parlo del territori on encara resta un sentiment d’arrel a la terra, als ancestres, als costums, les tradicions, el sentiment de pertànyer a un país amb llengua pròpia, amb virtuts i defectes com qualsevol altre, ni més ni menys, però sentiment de país. El capgròs de Barcelona, amb aquesta macrocefàlia accentuada, ja no és Catalunya, és una ciutat molt petita en nombre d’habitants, comparada amb París, Londres, Berlín etc, però super inflada al nostre imaginari. Un mite.
L’idioma espanyol és l’únic que es parla al cap i casal
L’última vegada que vaig estar al cap i casal va ser per la setmana del llibre en català. A tots els llocs on em vaig aturar, cafeteries, bars, comerços, a tots els lloc, sense excepció, per on vaig circular, metros, via pública, rambles, etc, l’idioma espanyol és l’únic que es parla. L’ÚNIC. De fet els estrangers turistes que visiten la Sagrada Família creuen que l’espanyol és l’idioma de Catalunya, de Barcelona. Creuen que Gaudí dirigia les obres de la Pedrera en castellà… (Si aixequés lo cap! Quin ensurt tindria, ell que es va negar a parlar en castellà davant del rei Alfons, el pornografic, el pobre Antoni, el calderer, se’n tornaria a la tomba)
El procés, l’u d’octubre, tots els esforços del país per tal de dir al món que som una nació antiga amb una llengua pròpia, crec que al cap gros, barcelonauta s’han esvaït. I, malgrat tot, resulta que és des d’aquest cap gros macrocefalic de parla espanyola del matí a la nit, és des d’aquí on les institucions catalanes pretenen projectar-nos com a nació. I és una sort que ho facin, no ho critico, perquè si no potser no tindríem res en català. Però deixeu-me assenyalar que és realment paradoxal que, per exemple TV3, Cat Ràdio, etc, els grans mitjans de parla catalana, només exerceixen de català al plató de televisió, perquè quan surten al carrer, al bar de la cantonada, al restaurant, al metro, entre els vianants, el món que els envolta, i potser també en la intimitat, tot és espanyol fins la medul·la. Això d’exercir només als escenaris em recorda les distòpiques idees de Francesc Pujols, el pensador de la Torre de les Hores (Martorell) aquest filòsof, amb aquella genuïna ironia mal entesa per la gran majoria, pretenia crear una mena de religió de la catalanitat on els sacerdots, artistes, periodistes etc, només exercirien als escenaris dels teatres… Ja és això. Tot pur teatre. És a dir, els grans mitjans de comunicació de Catalunya són petits oasis enmig d’un desert de catalanitat eixorca i condemnada a l’extinció. És tot allò del franquisme de postguerra d’obrir les portes de tota la immigració península cap a Barcelona, perquè després la guillotina fos més suau i simbòlica… Perquè sigui com sigui, el capgròs s’ha seccionat definitivament del seu cos, el territori català. I el pitjor de tot és que ara visitant Lleida, Tortosa, Reus, Tarragona o Girona, veig les arrels del mateix procés de guillotina, d’una forma accelerada però imparable.
El procés de dissolució de la catalanitat és molt semblant al que ha passat a altres pobles ibèrics, o ciutats com València, o com a la majoria de les ciutats de Galícia
Sempre m’he considerat un optimista mal informat, però, el procés de dissolució de la catalanitat és molt semblant al que ha passat a altres pobles ibèrics, o ciutats com València, o com a la majoria de les ciutats de Galícia…, on el reducte de país s’allunya del centre encefàlic y de poder, arramblat a la perifèria. Per això, per aquesta realitat ineludible, inefable, cada cop em considero més bilingüe, tot i que sempre he somiat en català, i sóc independentista convençut, crec que és una veritable sort tenir dos llengües, poder parlar, llegir i escriure en les dos. És una sort, dins de la desgràcia de patir aquesta colonització, no dels pobles d’Espanya, NO! Matisem, la colonització és purament madrilenya. És Madrid i el seu empori burocràtic el que s’ha acabat imposant a la resta de pobles ibèrics. Perquè les llengües no tenen culpa de res i totes aporten saviesa i riquesa cultural i emocional. Fer una guerra on les armes soón les llengües és un greu error. Això sí, el nostre capgròs, hiperinflat i orgullós, si s’ha d’emmirallar amb un deix de catalanitat, ho fa mirant sempre cap al nord, l’Empordà, Girona, la Costa Brava… Ui!!! Allò sí que es el paradís, Catalunya!!! Els catalans del sud, els de ponent, no existim, ni hem existit mai. Al capgròs macrocefàlic barcelonauta els fem nosa, som instants de soroll de tractors, de pagesos, o manifestacions esporàdiques per l’aigua, el riu és vida, quan les tribus del sud o de l’oest envaeixen els carrers d’una ciutat de nom Barcelona, que cada cop s’assembla més a una perifèria del veritable centre de poder i capital que és, sens dubte, la metròpoli de Madrid.
